dilluns, 13 de maig del 2013




POEMES DE DOL


Quan vaig justificar el per què del meu blog i els temes que tocaria vaig anunciar entre ells, el dol.
Tots sabem què expressa aquesta paraula: pèrdua, patiment, tristesa, enyorança, a voltes un estat d’esperit i dolor físic difícil de superar. Tots hem patit dols al llarg de la nostra vida i sabem que cada dol és únic, personal i íntim.

Abans d’ahir, al verger del Museu Marès i amb motiu de la  Setmana de la Poesia, uns quants poetes van llegir a l’auditori, en homenatge al centenari del naixement del poeta Joan Teixidor i també de Costa i Llobera, la pròpia poesia elegíaca aflorada per llurs vivències a l'entorn de la pèrdua.

Recull de poemes elegíacs 
Joan Teixidor -explicava Sam Abrams- va aportar a la poesia la més bella lírica elegíaca, segons el parer de Salvador Espriu, amb el recull editat sota el títol d' El Príncep,   el dol pel seu fill mort a set anys d’edat. Carles Riba li va aconsellar que s’ endinsés en l'estat d'esperit que l'abaltia i en fes art. Sabia  què li deia car, el mateix Riba havia perdut també un fill. Llegint Teixidor ens arriba al moll de l'os la tendresa del més pregon del seu dolor.


JOAN TEIXIDOR








HISTÒRIA

Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.
               Joan Teixidor



D’ençà que escric poesia he cantat a l’amor i al desamor, a la infantesa de les meves filles, als cels canviants,  als paisatges, a la meva dissortada Pàtria... perquè així també em descobria a mi mateixa. Un dia, però, va aparèixer la Dama Blanca i va donar-me un cant nou, estrany, intens, punyent i perdurable: el dol per una mort casolana, la del meu marit en edat encara jove, cant  que he hagut d’ aprendre a modular, a impostar. De primer des del profund silenci, i mica en mica, confiadament, compartint-lo amb qui pogués entendre’l.   Hi ha un cert pudor en dir el trasbals, en mostrar la feblesa, el dolor. Pudor  que ha disminuït en  llegir el dol dels altres sobre paper,  llegit per llurs pròpies veus, sentidament, amb enyor, amor i humilitat. M'han fet un gran bé.

Uns n'ofereixo els meus ara que la veu no se'm trenca en llegir-los:



PA AMB OLI I SUCRE

No t’he oblidat mica, amor.
Ara, dins el silenci de casa,
si m’escolto la veu
començo a dansar a la corda fluixa.
Em fa por aquest monòleg
que  m’omple d’estremiments.
A qui puc dir que encara t’espero?
Pa amb oli i sucre
Tants derelictes suren en les aigües del record!
Aquest dolor que encara em lliga
al teu naufragi, quan desapareixerà?

El sol del dissabte entra per la finestra de la cuina
i escalfa el teu racó,
perfuma les clavellines
i s’estavella damunt la taula.
En front meu no hi ha ningú.
Els teus ulls, porucs de tanta llum,
ja no m’esperen.

Demà m’aixecaré sense fer soroll,
-l’Alba dormirà fins tard-
i potser torraré pa i l’amaniré amb oli i sucre,
talment fos per a tu, la delicada menja.
Mig somrient, per si em veus -car existeix el misteri-,
mig  amb un nus a la gola,
m’empassaré el pa, amb glops de cafè amarg
i amb el sol inclement aturat a les espatlles.

...Per més que passin els anys -anem camí de set-,
sempre lamentaré tanta llum sense els teus ulls
i aquest viure en l’illa de soledat en que s’ha convertit la meva vida.



PASSEJANT PER LA CIUTAT D’OVIÉU

Tot és verd i tendre, com la  molsa d’hivern.
Passejo, ignorada del món, agafada
de la teva invisible mà. Retrobo llocs...
Al parc, la gent, endiumenjada, somriu.
Potser com jo,penso, porten la urpada del dolor,
potser, també, sense veu, canten una tonada trista.
Observo. Els meus ulls llegeixen l’entorn
i la bellesa, però el cor no sap escriure
el vers musical que antany fluïa.

Ara sé que l’un per a l’ altre érem la part
i el tot.  Ara sé que  m’he perdut,
que el paisatge és trencadís i el futur
un titella sense fils que cal desar.

La part, el tot... He comprat a les dones del mercat
un ram de violés blancs i vaig desfent el camí;
aviat em pujarà el sanglot i maleiré el fat
que et posà el parany aquell dia assolellat
perquè t’envejà la joventut, la força, l’esperança...

      En quin lloc del misteri es firmen les sentències!?
      Quin déu va decidir tallar la teva cinta de plata!?



La tardor a la porta de casa
Florejacs, la Segarra
                                       


ERA COM UN ÀNGEL DE DÉU

Era com un àngel de Déu,
disfressat d’espot publicitari
per a amagar les ales,
que anava en bicicleta
pels camins del món.
Era com un àngel, de pèl negre,
pell càlida i cor d’or
que ens vetllava en silenci.
Era com un àngel d’amor
cercant paraules belles
al bategar dels sentits,
enamorat de la vida.
Era com un àngel que brunyia
els mànecs de les eines
a cops d’amorosa feina.
Era com un àngel  que sabia
el nom de les bestioles petites
i dels ocells del cel de Florejacs.
Era com un àngel de constància
i de servei, discret i senzill,
generós de compartir
els dons que posseïa.
Era com un àngel...
         Ara, és l’ àngel de les nostres vides.
         El Manel: l'home, el fill, el marit, el pare, el germà, l'amic.

Poemes i fotografies:
                                                                   GLÒRIA JUDAL


2 comentaris:

  1. No hi ha paraules. Només una:EMOCIONANT

    ResponElimina
  2. Sentir-te recitar, sempre és un plaer, però avui la teva poesia ha arribat més enllà, m'he sentit tan identificada tan emocionada que les llàgrimes m'han arribat als ulls sense poder-les aturar.

    Gracies, Gloria, és un consol sentir que ets comprès

    Carme

    ResponElimina