POESIA PER A UN INDRET DE LA SEGARRA

FLOREJACS
(nom d'origen iber) 

             

           Feixes que just verdegen.

                                                     

M'estimo un indret molt petit  de la comarca segarrenca; un indret que m’embadaleix en cada topall on dirigeixo la mirada.

La panoràmica que s'albira des de les golfes de casa -un mirador privilegiat-,  és sempre plaent a qualsevol estació de l’any. El poblet i les rodalies que m’inspiren pertanyen al paisatge del secà: terra aspre, bosquets d'alzines, relleu ondulant,  clima dur -altrament dit continental- fred i amb denses boires bona part de l’hivern, i una alegre marinada a les vesprades d'estiu que  alleuja al poble de la xardor del dia.  Cels incontaminats, silenci, pocs habitants i, per reblar-ho, un castell al bell mig del poble i un altre a mitja horeta de passeig. Sis mesos hi serva  verdor la pell de la terra; pel juny els camps es dauren i blanquegen: ordi, civada i blat. I en acabat el temps  de sega, la terra retorna al seu color canyella, tan auster.

Llunyania enllà, en dies clars i ventats d’hivern hi recompto vint-i-cinc cims al Pirineu:

un allargassat mantell d’ermini on hi endinsaria els dits, si pogués, quan me'ls apropo amb els  binocles.

Hivern a Florejacs

Vint-i-cinc anys fa que miro aquest bocí de món que m'ha motivat a escriure prosa i poesia.








PAISATGE DES DE LES VELLES ALZINES

Dues velles alzines al marge del camí que mena al castell,
vigilen d'avançada que l'antiga pau dels segles no es vegi pertorbada.


Albiren les Sitges
ses  revellides branques;

Castell de les Sitges i ermita de Sant Pere

res no s'hi belluga,
no hi ha cap alimara,
només el sol morent
les pedres amanyaga.


L'ermita de Sant Pere,
humilment adossada
al talús que s'enruna,
contempla fa centúries
des de la vella espadanya
el llarg farbalà de serres.

Darrere de l’absidiola,
d’austeritat voltada,
sobre el sòl del cementiri
hi ha una llosa abandonada;
el nom d’una dama hi resa
entre xicoira i bardanes.

Respiro com les alzines
la calma de la vesprada.
Recullo prop la soca
un grapadet de vidalbes
i treno amb dits curosos

Flors de vidalba

una petita garlanda.

Em quedo mirant el blau
que ara va desmaquillant-se
per acollir la celístia
d'una nit envellutada,
nit de tissatge negrós
i de lluna desterrada.

Si en sap el llibre del cel
de les vides sepultades;
i les  alzines, dels homes,
que sota d’ella passaven.
Si en sap cada vell camí
d'amors i desventurances.


Omple el silenci l’espai,

La Jana amb una coroneta de vidalbes collides
sota les alzines.

l’ocellada va ajocant-se...
Deixo el bell present de flors
al peu de la llosa blanca.

Allà al turó s’il•luminen
els farallons d’una casa,
és el meu petit xopluc
que acollidor està esperant-me.

Vestida de solitud
faig camí de davallada,
m’acompanya una gran pau,
tinc l’ànima asserenada.

He bastit  un altre pont
que el record em demanava.

24 de febrer 2012

       

CAU EL SILENCI 

(Nit ennuvolada)

Cau el silenci 

damunt els boscos

d’alzina assedegada.

La terra es recull

humil i antiga

per alçar els ulls 

a l’esponjosa nit;

és l’hora de la pregària

que tota cosa eleva al cel,

des de la pols que ha dansat

als ulls auris del sol,

fins l’estel que,

avui, amb nit ennuvolada,

no besarà la daurada parmèlia

que broda lentament

l’antiga pedra.

Han callat els ocells,

hi ha pau entre el fullam

de les heureres.

Dorm, dorm,

petit bocí de món.

De la peresa
demà et deslliurarà,

potser, la insegura

llum de l’alba.

Gener 2012

FOTOGRAFIES I POEMES :
GLÒRIA JUDAL  
 blog de maig 2013