POEMES BREUS
Una manera de tancar la meva participació amb poesia al curs de blogs de literatura, decideixo que sigui amb composicions breus. Així doncs, aquest és un tast de poemes àgils i curts, com també ho és aquesta darrera entrada, tota vegada que ja ha estat prou intens el curs per a tothom: professores, companys de classe, i per a mi mateixa.
Quan hom mira enrere, veu que el món de la poesia ha anat deixat el seu pòsit, i que, garbellant entre tot el que ha escrit, les composicions breus també tenen la seva presència. Totes elles han sorgit d’ impactes emocionals perquè, al cap i a la fi, un poema neix si hi ha una motivació que trasbalsa: la contemplació d’un capvespre irrepetible invita a donar-li perdurabilitat amb la lletra, com també el que desencadena la fiblada que causa un fet d’injustícia social. Un poema amorós breu pot deixar entreveure tota una escena. Cinc versos diuen la mort d’una llengua. Una tanka pot dir un instant de primavera amb tanta brevetat de mots, però amb amplitud de bellesa, com breu és el temps en que s'esbulla la flor d’un cirerer amb la bufada del vent. I tantes i tantes vivències....
La meva poesia també ha necessitat ser de síntesi per retenir el que em calia, i no he tingut pas la sensació d’haver-la deixat inacabada, ben al contrari, volgudament resolta, conscientment tancada.
Posta de sol
El vent, fus del cel,
cabdella núvols de nata.
Amb la complicitat del sol
esdevindrà, a ponent,
un teixit de grana la tarda.
Cau ingràvid damunt meu,agombola’m amb tendresa,
conhorta’m calladament;
dintre tan càlida cova
tot nord aniré perdent.
Fulles de parra.
El sol les ha assecat.
Fibrosa es pren,
la sang de clorofil•la;
el pàmpol d’or llangueix
i el vent murmura
amb veu de pluja
un comiat a cada fulla
i fuig rabent.
El penell de la teulada
El penell de la teulada,
quan no l’atabala el vent,
mira la lluna i del sol.
Abellarols i orenetes
hi van a aturar el seu vol.
 |
| Poble sard |
La fi de la llengua sarda (tanka)
La dona vella
espargia paraules
damunt la terra:
inútils papallones
dins d'una nit molt negra.
Temple del bosc de Dodona (Sandàlies d'escuma)
Oh, pare arbre,
el més vell del verd temple!
El riu et besa,
dels peus l’arrel anyosa,
amb lentes llengües d’aigua.
SÍRIA (tanka)
La por assetja.
Pobres infants insomnes!
Conta’ls rondalles
sota la lluna plena
allà on mor l’esperança.
Flors de cirerer (tanka)
Benignes joies,
flors de l’eixuta branca
fràgils i albades,
gràcils com papallones
a punt de dansar amb l’aire.
Fragant d’espígol
Amb mà amorosa
balandreja les fulles
el vent, fragant d’espígol.
Quin dolç capvespre
embolcallat d’aromes!
La fíbula (tanka)
És d’or obrada
la fíbula que Glauca
entre els dits mira.
Del seu vestit de noces
l’amor li desprendria.
 |
La tardor . Poesia amb imatge
|
És àrid aquest sòl
És àrid aquest sòl per bastir-lo de somnis.
Teníem aigua fresca a l’abast de la mà,
però el càntir se’ns va esberlar
i el fresc doll es va perdre.
Sabessis de l’absència
com n’he fet un cant amarg
entre roselles marcides.
Inútilment pel sorral de la vida
vaig fent preguntes al vent.
POEMES: GLÒRIA JUDAL
2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada