![]() |
| Florejacs- la Segarra-Lleida |
POEMES
DES DE LES GOLFES
| Paisatge des del finestral |
| Silenci !! |
-Florejacs-
Ha passat l’estiu, i, quan hom mira enrere garbellant entre tot el que ha anat fent, troba que el que queda, sobretot, és el que ha escrit. És cert que les fotografies -quina facilitat la d’ara per capturar-ho tot!, són molt parladores; que les relacions i els viatges ens enriqueixen; però hi ha alguna cosa més: escriure.
Aquesta és una constant en mi. Necessito atrapar instants, paisatge, emocions, amb la lletra. Posar negre sobre blanc.
Escriure comporta concreció i aquesta exigència, en poesia, em tempta.
Aquest agost, que ha estat pròdig amb lectures, m’ha excitat la vena poètica i, dins la pau que donen les parets centenàries de casa, tot ha anat fluint, influïda poc o molt, per la molta poesia que he rellegit: Carner, M. Mercè Marçal, Ferreter, Estellés, Pessoa, poemes medievals..., tots ells han estat bona companyia dins del meu particular espai de silenci.
Aquests poemes són fruit d’aquest particular temps vacacional.
| Capvespre. Aviat sortirà la Lluna |
UNA PINTA PER A LA LLUNA
Una pinta de rostolls
faré a la Lluna, Jana bonica,
per pentinar-se al matí,
perquè del sol va dejuna
| Camps a punt de sega |
Serà una pinta daurada
feta amb rostoll de civada
i vidalbes del camí.
No té trena com tu, Jana,
la Lluna del deu d’agost,
no s’hi podrà fer llaçades
ni posar-hi passadors.
És de minsa cabellera
la Lluna del deu d’agost,
és una fina corbella
que no porta agafador.
Les nenes com tu, bonica,
fan ulls grossos, bona olor,
llurs caps amb rinxols de seda
semblen ramellets de flors.
Ja la Lluna ha tombat la carena
per encalçar el Sol fugit,
demà haurà la panxa més plena
i anunciarà al cel confits.
Conxorxades les estrelles
li hauran de fer un nou vestit.
I, tu, Jana petita,
quan al cel vegis la Lluna,
Lluna de color de mel,
pensaràs que dins la bossa
que duu penjada al cinyell
porta desada una pinta
per quan li creixi el cabell.
VENT DEL NORD
T’espero a la rebotiga, vent del nord,
per a fer un ball de bogeria
que alci la pols del trespol.
(Ens protegirem de garses
i de mussols.)
Tu duràs la capa ample,
jo em calçaré talons.
Amb tant d’enrenou per casa
farem nets tots els racons.
QUAN COMENÇA EL JOC DE LES BESADES
Quan comença el joc de les besades
amago el teu adéu sota el coixí:
és l’hora de la fruita, de la maduixa carnosa
premuda al clos humit de les boques.
Després desertaràs de mi
i viuré dins d’un exili conegut,
sense colpejar-me el pit,
sense vessar llàgrimes inútils.
Potser tornaràs per primavera
del bell sorral amb tamarius,
la teva platja serena,
i em duràs una petxina de paper,
o, en un retall de vela,
el pensament d’algun poeta.
I recomençarem, de nou, el joc de les besades.
Glòria Judal

Quins poemes tant bonics!!!! Et felicito, és un goig poder llegir-los
ResponEliminaCarme