DUES FESTIVITATS BEN NOSTRADES

Sant Jordi i Jaume I a la Batalla del Puig

                                            



Aquests dies s’escauen dues de les festivitats que per a nosaltres, els catalans, són ben simbòliques, ambdues de rel religiosa, però adoptades  per a creients i no creients, i esdevingudes símbol del país. Aquestes són les festivitats de Sant Jordi i la de la Mare de Déu de Montserrat, per ordre de calendari, si bé la primera es dóna la mà amb la celebració del Dia del Llibre. Amor, cultura i, ateses les circumstàncies per les que fa anys i panys passem, també diada de caire reivindicatiu com a país i de la cultura catalana.

En el contingut d’aquesta nova entrada de blog hi haurà dues parts amb iconografia i poemes:

el primer és un poema escrit a rel de la intenció del ministre Wert de castellanitzar els escolars de Catalunya. Com si la nostra societat no ho estigués ja, de castellanitzada! Aquest senyor no s’ha passejat per les  nostres capitals i poblacions grans, no ha viatjat en transports públics i molt menys  ha parat l’orella a les estones de lleure al pati de les escoles. Fins i tot les manifestacions dels treballadors de la banca, com la del dia de Sant Jordi a la plaça de Sant Jaume, la cridòria i les pancartes eren en castellà.

El segon text adjunt correspon a un “fragment del Poema de Montserrat, de Josep M. de Sagarra,  la seva obra poètica més ambiciosa, gestada i parida en plena maduresa i que es va editar l’any 1956, cinc anys abans del seu traspàs l’any 1961, i després d’haver-la mantinguda pràcticament inèdita durant onze anys. És el seu poema més extens (16.500 versos). L’alè espiritual, la apassionada catalanitat, l’amor al país, la tendresa, el paisatge, l’esperança en el futur, són trets característics del nostre poeta que van eixint al llarg de l’obra , i que, sorprenentment, com un ressò profètic, tenen una rabiosa actualitat en els moments que està vivint el nostre país.”  (Fragment del text de presentació de la recitació que, conjuntament amb en Pep Moreno, vaig fer al Centre Excursionista de Catalunya el proppassat mes de març.)

DIC MOTS AMB FONDES ARRELS

Dic mots amb fondes arrels,

ben modulats, alats o compactes,

que amb veu potent i clara

han de campar lliurement;

són l’herència dels meus pares

i m’esforço més que mai dient-los ara

perquè no els falti en aquest  mesquí present

la força que sosté la seva saba.

Dic mots pervinguts dels meus padrins,

amb sentor de mar i regust d’avellana,

mots sonors i austers com la gent del camp,

lluitadora i serenya com l’olivera del marge.

Porto enganxat a la pell tot el llegat d’una pàtria;

quan més rica ella m’ha fet, més volen clavetejar-la.

Feixuga tasca és la meva si el torb em frena les passes,

si han posat sal a les feixes i troba pedres l’arada. 
        Mai, però, no ha estat empresa fàcil 
        guardar de lladres i llops la Pàtria!

 

Glòria Judal

Fragment del POEMA DE MONTSERRAT, de Josep M. de Sagarra

Llibre primer. Dels llops als àngels. 

(passatge en que descriu la imatge santa)

        Mireu-vos la ben bé; és una Regina !

        Quina simple corona porta al cap !

        Com sobre l’orella de li ajusta el drap

       de la daurada mantellina!

       Quin desmai té d’espatlles! Quin tranquil

       recolliment de braços! Com aguanta

       amb una mà i amb un recel humil,

       aquest infant que se li planta

       entre els genolls, molsut i coronat !

       I mireu l’altra mà, quin lleu posat,

      quin obrir-se com d’ala de terrola !

      Sobre el palmell manté la bola

      de la Suprema Austeritat

      i sembla que demani caritat !

I ara guaiteu l’Infant, que no és ploraire

i sap que al món li tocarà patir.

¿No li veieu els tres ditets enlaire,                     

i amb quina dignitat i amb quin gran aire

            fa el gest de beneir?

I la pinya que porta a la mà esquerra

¿no us diu que aquest menut és el Senyor

de tots els fruits i gràcies de la terra?

I del vestit, que és enlluernador,

            ¿no veieu com avança

viu i esmolat cada peuet,

i com va acostumant-se

a les espines, a l’aspror i al fred,

perquè ara, si a una falda se’ls ajusta,

sap l’Infant que aquests peus com de perdiu,

han de morir clavats de viu en viu,

            sobre una creu de fusta?

I contempleu les  cares: que severa

és la Regina!, que és perfecte el nas!

Però, mireu, el pòmul gras

li fa la galta més criaturera;

i aquesta barba curta, amb el clotet

sota el llavi, que és íntima i callada!

I quanta castedat arredossada

hi ha en els dos dits de coll estret

que mantenen la testa reposada!

No n’has vist cap; ni mai enllà dels dies,

el que tingui dos ulls sota d’un front

i que camini adelerat pel món

descobrint les més santes fesomies,

no trobarà cap lloc on pugui haver-hi

            un rostre més fidel

que de la viva Emperadriu del Cel

en manifesti més tot el misteri.

                                                      Oh, si sabéssiu que la fusta morta

                                                               d’aquesta imatge

                                                      pesa més que la carn i que la sang,

                                                                i l’empenta que porta

                                                      va enllà del nostre temporal saber,

                                                                i que per ella mateixa

                                                      pot enfonsar el palau, rompre la reixa,

                                                      dur pedregada en un espai serè,

                                                      i fer brotar el miracle tot sencer

                                                      davant del prec i de la queixa!

Oh, si sabéssiu quin fervor pregon

despertarà la Santa Dona

vers la qual acosteu el vostre front !

            Si sabéssiu fins on

garbellarà collita bona!

Si sabéssiu quins cants li cantaran,

quines més fèrvides promeses

            les mares li faran

per salvar la salut de llur infant !

Amb quin respecte en parlaran els vells !

Com en casernes i castells

dels seus prodigis en faran la lloa !

Com en la mar els més gosats vaixells

la portaran pintada a proa !

                                              És molt millor que tot no ho sapigueu,

                                                           oh, criatures manses !

                                                           Val més que us limiteu

                                              a contemplar la vostra senzilla creu

                                              i les vostres senzilles esperances.

                                              I que estigueu tots vosaltres convençuts

                                              per a seguir la vostra santa via,

                                              que, en contemplar-vos orfes i perduts,

                                              teniu aquesta Mare i aquest Fill,

                                              perquè en vostres estones de perill

                                              us facin una tendra companyia.

                                              Perquè us mantinguin el conhort

                                                           d’un dia de festa,

                                                            i a l’hora de la mort,

                                              quan se us farà la rígida requesta

                                              i ja tingueu pel salt l’ànima llesta,

                                             us cloguin les cortines sobre el cor

                                             amb les mans perfumades de ginesta.

BERENAT MARTORELL
Gòtic català s.XV

                                                                        GLÒRIA JUDAL
                                                                            abril 2013