DOS PINS
i “ELS MEUS ARBRES”

Dins del món de la poesia, l’arbre és una imatge  recorrent; sovint esdevé símbol i metàfora. Costa i Llobera, el poeta Mallorquí,  cantà  Lo Pi de Formentor  ple de fortalesa, arrelat en l’inclement penya-segat  del coster del mateix nom; patidor i vencedor alhora que company dels elements;  vital, perennement verd i lluminós, que des del seu indret contempla les serres i horitzó marí.

L’admira, el descriu, l’embolcalla de paisatge, de bategar de vida, de bramul, d’onada, de vent, del voltor i àliga marina... lluitador.

 L’autor té desig de semblança amb el pi, vol que el seu viure  s’hi emmiralli:

“Arbre mon cor t’enveja… /lluitar constant i vèncer…

“Amunt, ànima forta, traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals…

El pi de les tres branques

També en el nostre poemari tenim Lo Pi de les Tres Branques ( L’arbre avui és mort, però la seva descarnada imatge encara abranda el nostre sentiment patri més profund.  Es troba al Pla de Campllong- El Bergadà.) És tot un símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.

Jacint Verdaguer, a través del seu poema,  el dota del caràcter de símbol nacional, tot i rememorant un suposat somni del rei en Jaume I que, al peu del pi, augurava les conquestes i regnat de Catalunya, Mallorca i València.

Veu Catalunya la gran

fer-se més gran i més ampla,

robant als moros València,

prenent-los l’Illa Daurada.

Unides veu a les tres 

com les tres cordes d’una arpa,

com les tres nimfes d’eixa mar,

d’aquest jardí les tres Gràcies.

…

preguem perquè sia aquest pi

l’arbre sagrat de la pàtria.           

(Fragment del poema) 

                 

UN GROC EN DESMESURA

Un groc en desmesura
trenca la monotonia
de l’últim dia de gener.
La nostàlgia d’una nova florida
tot l’ any somniada
empeny a deslliurar-se,
en cant d’alegria,
el vell mimoser.

Una mica de sol
 i dies de bonança
el fan adalil
del nostre carrer.
Nimbada d’or,
la seva brancada
als altres invita
al part de llurs flors.

És lladre de mirades.
Qui no s’enduria                      
al més pregon dels ulls                    
tan bella imatge                                  
seguint el fil d’ olor
que dilueix dins l’ aire
aquest incendi d’or?

Al pic de l’ hivern
crida la primavera!
¿Serà que s’adelera
veient penjada encara
la taronja meravella
de l’ arbre veí…

Intrèpid mimoser,
només  pots tu
pel gener florir!

Glòria Judal

                                             PLATANERS DE FIGUERES - Carretera de La Jonquera

Centenaris gegants
de sòlida arquitectura          
i arrelats fonaments,
el cel net de Figueres,
de metàl•lica llum,
del llarg son hivernal,
lentament us desvetlla.
El març no és gaire lluny.

El vent tramuntanal
us vesteix de noblesa
a força de passar-vos
l’invisible ribot;
la clapejada escorça
és lliure de clivelles,
i amorosida  i càlida
us tinta amb suaus colors.

Gegants d’una legió
que encara s’arrenglera,
vàreu aombrar partences
amb plors amargs als ulls:
corrua adolorida
que del país fugia
i a França patiria
damunt l'arena hostil.  

Ahir us regraciava
mirant vostre grandesa,
fantàstics sentinelles
que ignora el vianant.
Sou escultura viva,
humil i silenciosa,
on mà irrespectuosa
no us hi ha deixat senyals.

Seguiu a la vorera,
que sou tan venerables
com  fornícula santa
que atura al caminant.
Quan passi a frec vostre
admirada presència,
amb un  gest de tendresa
us hi atansaré les mans.
                                                                 
Glòria Judal