POESIA TRADUÏDA -dificultat d'interpretació-

Amb aquest afany de transitar pels camins de la poesia, no sempre m’ha resultat "relativament fàcil" aconseguir la lectura d’una obra amb la cadència que li corresponia. Per fer-me entendre: que en ser dit el text, aquest arribi a assolir, en llegir-lo per a mi o bé oferir-lo, un  grau de comoditat que me'l faci gaudir. Aquest  exemple de dificultat se'm presenta en el text, en vers,  de  L’Odissea.
La que tinc entre mans és el segon treball de traducció de la mateixa obra amb la qual va enfrontar-se  Carles Riba, aquesta vegada a petició de Marià Manent,  quan aquell va tornar de  l’exili l’any 1943.
L’obra -de gairebé cinc-centes pàgines, il•lustrada amb 41 gravats sobre fusta  per C. Ricart- té per a mi la dificultat d’haver de ser llegida amb una musicalitat que no trobo. Riba, que volgudament ha respectat els clàssics peus de l'hexàmetre, al pur estil homèric,  me'n dificulta la lectura per la forçada sintaxi. Ell, purista de mena, va fer un treball tant erudit, que per la seva dificultat s’allunya del lector, car li demana un esforç molt considerable. Joan Mira, que també l’ha traduïda darrerament,  l'ha treballada per manera de fer-la accessible,  i no per això menys qualitativa de traducció, la qual cosa és molt d'agrair pels qui tenim necessitat d'endinsar-nos-hi.

Diu C. Riba: “Una producció en prosa pot seguir amb fidelitat honorable el relat homèric, reduint-lo tot ell, per dir-ho així, a pur contingut; però molts dels elements  poètics de l’estil, i certament els més característics, apareixeran  trossejats i absurds en un vers que no tingui la ponderació i un desplegament similars als de l’hexàmetre.”
També diu el traductor, en la seva introducció a l’obra, que "no hi ha, en la història de la poètica, un metre que més minuciosament hagi servit les exigències de la més fina orella; i és ben cert que, com més la seva imitació s’ajusta a l’esquema teòric, més lliure i còmode és el so amb que es desplega".
Però és clar que això ho diu un qualificadíssim poeta i professor de grec! Per a un lector de volada moderada, no és tan fàcil fer-la com li agradaria, la lectura, i s'adona aviat que desafina alguna cosa, tant més  si  la fa en veu alta.   I, sinó, poseu-vos-hi!
                                   
Afegeixo que d’aquesta segona traducció se’n van editar només tres-cents facsímils, els quals van tenir dificultats per arribar a mans dels selectes lectors que els esperaven, tota vegada que el permís de publicació no era fàcil d’obtenir per  l’oposició del règim,  i va haver de treballar-s’ho molt el mateix Riba amb l’aleshores ministre de cultura del govern franquista.

Estiu del 1993 Carles-Jordi Guardiola :” Riba, retornat, com heroi, “a la terra paterna, després de molts treballs retrobada” ens fa deixa del seu geni i del seu art en la traducció  del llibre més bell del món, L’Odissea d’Homer.

Gravat de C. Ricart

                                     
(ATENEA  parla amb  ZEUS)

-Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen,
si doncs ara per fi és plaent als déus venturosos
que el prudent Ulisses retorni al seu habitatge,
Hermes tot d'una enviem, el missatger  Argifontes,
cap a la illa d'Oggígia, i que faci conèixer  de pressa
a la Nimfa rullada la nostra infal•lible volença,
que és el viatge d'Ulisses el pacient,  perquè torni.
Jo a Ítaca  en tant aniré, per tal d'abrivar-li
més el fill que no està, i a posar-li en el cor embranzida
perquè cridi a la plaça els aqueus de flotant cabelleres
i als pretendents  s'expliqui d'un cop, que tothora li maten
bèns a folcats i les vaques rodones, de peus giradissos.
I l'enviaré a Esparta, i a Pilos sorrenca,
per saber del retorn del seu pare, si res sent a dir-ne,
i perquè sigui tingut en bona fama entre els homes.
Tal havent dit, es cordà sota els peus les belles sandàlies
no envellidores, d'or, que la duien per sobre la humida
i per sobre la terra infinita, amb el buf de l'oratge.



Bevent d’aquesta obra clàssica i cabdal, fa uns anys vaig descobrir Odisseu, d’Agustí Bartra, poeta que també va patir el vertigen de l’exili. Aquesta altra obra, pura prosa poètica, fa unes tals recreacions d’escenes i de personatges manllevades de L’Odissea, que gairebé gosadia dir –i ningú se m’espanti- que d’alguna manera la complementen, tal és la aportació  descriptiva, la bellesa  de continguts i l’alt registre literari i lingüístic. No agrairé prou a l’atzar el dia que la vaig descobrir dins el calaix d’una taula atrotinada de les dependències de la rectoria d’un poble segarrenc, i que ningú d’aquells rodals mai trobarà a faltar. El destí la guardava per a mi, n’estic segura. D’aquella troballa se’n van esdevenir experiències poètiques i personals que van marcar-me indefectiblement.

                                                                      Agustí Bartra

L'ARADA BLANCA -II (fragment)

A sol eixit, Telèmac s'adreçà vers la mar.
Després de vagar pels arenys de la platja, puja a asseure's al cim de Cap Roig, indret acostumat en les seves  solitàries vagaries, a l'extrem sud de la Cala d'Alció. Enfront, a l'altra banda de la calanca, s'afuava dins la mar la Punt de Rea, esperó rocós d'un promontori espès de ginesteres i tamarius.
Telèmac mirà la mar, distret, pensant en Haliterses i en allò que li havia dit. L 'havia vist, o mig vist, adés, prop d'una olivera. El vell Heliterses devia haver estat esperant que passés, però en atalaiar-lo, s'amagà darrera el tronc.
-Fill d'Ulisses! -havia cridat el vell.
-Què voleu, Heliterses? Per què us amagueu?
-Les aguiles d'or! Les aguiles d'or!
Què dieu?
-Volen de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen de dia i de nit les gran àguiles. I tot allò que s'arrosssega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt, Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima per què s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes per deixar d'èsser fill per esdevenir-te en hereu? T'has de crear una tornada en el vent i en l'atzar,,,Ha! Ha! Ha! Les àligues d'or volen, volen, volen en la meva fosca...
L'arravatada vehemència d'Haliterses, a qui cercà debades per l'oliverar, l'havia somogut, aquesta vegada. Les àguiles d'or de la follia del vell ocellaire bé podien ésser el signe de la partença.

8 de gener 2013