POEMES AMB LLUNA

                                             

L’escriptor Josep Pla, en un paràgraf del seu escrit Lluna de gener,  diu  que la lluna és inseparable de la poesia. Jo m’afegeixo a la seva afirmació i penso, a més, que la lluna és patrimoni dels esperits artístics, ja siguin aquests músics, pintors o poetes. 

Els mortals, que tenim els peus sempre contactant amb la terra, quan volem abastar un sospir de l’univers, què fem sinó alçar els ulls i contemplar el celatge, més encara  si la lluna hi senyoreja. No és pas el sol qui deixa que se’l miri, però sí, la lluna. Qui no es deixa transportar a algun indret romàntic dels seus records sentint el Clar de lluna,  de Beethoven? Predisposa a la quietud, al viatge interior.

Josep Pla diu que Chopin és el músic de la lluna envellutada, senyorial, clara, blanca, d’hivern.  A l’hivern, diu, “la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. En aquesta època, la lluna il•lumina tot el que toca amb un aire de misteri i sembla donar un aire patètic al silenci de la nit.” 

He anat a la recerca de Leopardi per trobar la  familiar, confident, companya, lluna. Ell, que no va ser afavorit per la naturalesa –malalt, mal format, petit, melangiós, mantenia amb la lluna sol•liloquis amb una tal naturalitat com “ningú no tingué mai, ni abans ni després d’ell.”

La traducció del poema  A LA LLUNA,   (Alla luna, de Leopardi) és de Narcís Comadira i diu:

GIACOMO LEOPARDI

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que , ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tot ho il•lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada, M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ànsia.

PETITA CANÇÓ A LA LLUNA            
         
Com minves, oh ,Lluna,              
dalt de l’infinit,                      
com vas dreturera                      
a perdre el vestit.
Apar que s’engruna
la teva blancor;
si et minva la vela,
te’n recullo un tros.
Et besa la galta
un poc la foscor;
ai, lluna argentada,
nit a nit te’m fons!
Que n’ets d’alta i bella
en les clares nits
quan el vent fa fresa,
i quan en l’estesa
grandària del cel
ets far i llanterna,
bonica lluerna,
i copa  de mel;
musa de poetes
i font de cançons,
i silent testimoni
dels jocs de l’amor.

Glòria Judal

CONSTEL·LACIÓ D'ORIÓ

DAMUNT LA BOIRA

Et sé ara damunt  la boira,
bella amiga que en les nits d’estiu
et feies propera i jugaves a fet

NEBULOSA DE LES PLÈIADES

amb les teves canviants fesomies
entre els arbres i els núvols.

La densa borrassa humida
avui plana i no et veuré
eixir campanar amunt
bellament agençada de llum maculada.

Qui sap si en nits com aquesta, al cel,
Orió ateny amb les seves sagetes
les codiciades Plèiades
mentre tu fas el teu destí ballant,
calçats els  peus
amb sandàlies irisades,
i quan  la feixuga i capriciosa boira
et vela, com avui, a la meva gelosa mirada.

Glòria Judal

(A través de l'arxiu  penjat  per Catalunya Ràdio podeu escoltar en la veu de Lluís Soler, principalment, el text íntegre de Lluna de gener.)