LA LLENGUA, EL NOSTRE FET DIFERENCIAL

Periòdicament, tot i que ja en temps de democràcia, els atacs a la nostra llengua no han deixat de produir-se. Sempre hi ha hagut, soterradament o no, aquesta incomprensió pel nostre fet més diferencial: l’idioma.

Una família va sol•licitar al Departament d'Educació el següent: "1. La lengua castellana sea reintroducida como lengua docente o vehicular de forma proporcional y equitativa en relación al catalán  en todos los cursos del ciclo de enseñanza obligatoria. 2.Todas las comunicaciones, circulares y cualquier otra documentación, tanto orales como escritas, que le sean dirigidas por el centro escolar y la Consejería de Educación lo sean en la lengua oficial en todo el territorio del Estado: el castellano”.

Homilies d'Organyà. s.XII

Un amic em deia que hem d’anar fent pedagogia permanentment, explicant la nostra història, a casa nostra i extra murs, perquè puguin entendre, si volen -i si no pitjor per a ells,  que no és un entestament això nostre de viure en català i en tots els nostres  àmbits: familiar, educatiu, jurídic, polític, històric, comercial, econòmic i literari,  en una llengua que fa més de mil anys que respira la nostra terra i que va ser oïda i parlada a l’altre extrem de la Mediterràania quan Catalunya gaudia dels poders d’una estructura política estatal pròpia.  Dos dels textos més antics que es conserven ja escrits en la nostra llengua són: un fragment traduït del Forum iudicum, compendi jurídic visigot, i les Homilies d’Organyà (s.XII) Si n’hem, de camí!

Tirant lo Blanc

Trobadors, joglars, poetes, cronistes:  Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona, Guillem de Bergada; Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena; Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge;  Bernat Desclot, Anselm Turmeda...els nostres avantpassats il•lustres i reconeguts en l’Europa del seu temps,  i  amb ells, el poble que la  parlava, ens la van llegar i els estem orgullosament en deute.

Si vàrem quedar tocats com a regne amb les noces de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i, passant a grans trets per Felip V, -Déu no l’hagi perdonat!- governants refractaris, quan no genocides, repúbliques i dictadura, hem tirat endavant, deu de ser perquè l’esperit del nostre  poble és d’una fortalesa sobrehumana forjada a l’enclusa de la dignitat i el noble orgull.

En un d’aquests arravataments que et produeix sentir algunes manifestacions, vaig escriure  aquests dos poemes.


Ens costa de fer bona collita, amic,
quan de nit, als camps, ens sembren cugula.
Els nostres fills, si ens distraiem, aniran perdent
els vells mots que identifiquen les coses.
Quan sortirem al carrer; quan un NO!  per a ells, serà un SÍ! per a nosaltres?
La seva ignomínia sembra en la ignorància llavors d’atreviment.
Feixuga ha estat sempre la nostra perseverança  davant tanta voluntat d’anorreament.
El despòtic setge no ha menester baluards com fa dos segles;
malgrat canviïn llurs vestes, altre cop ataquen negligint la Llei.
On és qui ens convoqui a enarborar l’estrella?


Que no s’adormi,
per si dormint es mor
la nostra llengua.

Balcons de Guissona

De la boca el mot plogui        
i assaoni la terra.                        
Que no s’adormi,
que d’altres vetllen
en so de guerra
des que la malastruga
ens canvià l’estrella.
Que no s’adormi,
que les mares cantin
bressoles lentes
i a les festes es ballin
danses d’anella ;
que l’amor ens diguin
amb paraules nostres
-liquen dels segles-
velles tendreses,
i, quan les absoltes,
camí d’altra albada,
la veu dels poetes
em sigui companya,
ben viva, sonora,
ben neta i ben clara.
                                     

ROBERT GRAVES

                                                               

POEMES D'AMOR  D'AMANTS

L’amor és un sentiment descrit dins la literatura de totes les cultures i de  tots els temps, tant en llibres profans com sagrats i en les seves diverses manifestacions. L’amor i  la humanitat caminen sempre de la mà, com també l’odi, l’enveja o la guerra.
Els poetes s’hi han recreat llargament amb el tema de l’amor; recordem els propis, els que en la nostra llengua han dit llurs experiències o les d’altri;  vivències de joventut, maduresa i vellesa, com ara Josep Carner o Josep M. de Sagarra. Els poetes ens parlen d’amor i desamor, d’amor platònic o correspost, apassionat i madur, amor a Déu, fraternal… En els pomes d’amor hi ha passatges d’enyor i de tristesa, de desesperança i  solitud -penso en Joan Margarit. Hi ha poemes d’amor de fina sensualitat i colpidor erotisme vestits amb hàbils metàfores com en els versos de la Rapsòdia d’Arnau i Adelaisa, d’Agustí Bartra.
Hem llegit i escrit l’amor  amb tintes de tristesa, amargor i desesperança,  però també ple de llum, joiós, vital i esperançador.
Hi ha entre el ventall de poesia alguns poemes d’amor que parlen dels amants, d’aquells que la societat conservadora condemna. L’amor amagat, l’amor viscut furtivament, el que roba hores per una mútua entrega.
El poeta al que he manllevat dos poemes que parlen de l’amor dels amants és Robert Graves.
Transcric textualment:  “Com tots el romàntics, passats, presents i venidors, Robert Graves era l’últim romàntic.  “La meva moral poètica”,  afirmava en els anys 1960, “data de l’inici de l’Edat Mitjana, no de la revolució franco-nord-americana els anys 1920”. Segons Graves, el concepte de “la coidentificació dels amants en una cinquena dimensió”, dedicada a produir miracles poètics –concepte amagat al cor del “gai saber”, que constitueix part de la tradició catalana-, fou desenvolupada pels primers poetes medievals irlandesos i pels seus contemporanis sufís. Uns quants poemes del volum “D’amor trenta poemes” es poden llegir com la codificació d’un “amour courtois” posat al dia. Cap altre poeta  no ha arribat tan a prop de la font europea de la tradición romàntica, l’Andalusia dels Omeies… Graves sembla sorgir naturalment del passat islàmic europeu. (Del pròleg de Jonathan Bouling)




ENTRE L’HISOP I LA DESTRAL

Saber el nostre destí és saber l’horror
d’ haver de separar-nos, nit contra alba:
és mostrar obertament que entre l’hisop
i la destral, tu i jo, que ens cal ser lliures
malgrat que ens rondin retrets espectrals,
podríem viure junts no sucumbint
ni a la febreta de la domesticitat
ni al vol eixelebrat i sense nord.

R. Graves

LA VÀNOVA ESTELADA

Èxit difícil, d’amants veritables,
es jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.

No hem de menystenir  pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la conversa necessària
quan els cor van, torbats, a les palpentes;

però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.

R. Graves
Traduccions: Josep M. Jaumà


QUAN CREUS QUE HAS MARXAT

“Tot torna al seu lloc,
com l’ombra  al peu de l’arbre”,
deia, Sarsanedas.

Tu, també.
No es fa el silenci, però, quan marxes.
La cambra s’obstina a retenir-hi dins
el bleix vellutat amb què omplíem la tarda.
 
Quan creus que has marxat, hi restes encara
al somriure dels meus ulls i, als plecs dels llençols,
hi ha el pes de les nostres frisances,
i al fons de la copa de vi, les darreres gotes daurades...

És aleshores quan, curosament, enfilo amb seda les cireres dels petons donats,
      el dolç gabarró d’una paraula amable,
      el generós pètal d’un carnós clavell,
      el guspireig salat que el teu cos impregnava...
                           
Fer un collaret amb penyores, quina joia més preuada!

Glòria Judal –febrer 2013

Si vols saber més de Baudelaire, clica aquí.

DOS PINS
i “ELS MEUS ARBRES”

Dins del món de la poesia, l’arbre és una imatge  recorrent; sovint esdevé símbol i metàfora. Costa i Llobera, el poeta Mallorquí,  cantà  Lo Pi de Formentor  ple de fortalesa, arrelat en l’inclement penya-segat  del coster del mateix nom; patidor i vencedor alhora que company dels elements;  vital, perennement verd i lluminós, que des del seu indret contempla les serres i horitzó marí.

L’admira, el descriu, l’embolcalla de paisatge, de bategar de vida, de bramul, d’onada, de vent, del voltor i àliga marina... lluitador.

 L’autor té desig de semblança amb el pi, vol que el seu viure  s’hi emmiralli:

“Arbre mon cor t’enveja… /lluitar constant i vèncer…

“Amunt, ànima forta, traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals…

El pi de les tres branques

També en el nostre poemari tenim Lo Pi de les Tres Branques ( L’arbre avui és mort, però la seva descarnada imatge encara abranda el nostre sentiment patri més profund.  Es troba al Pla de Campllong- El Bergadà.) És tot un símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.

Jacint Verdaguer, a través del seu poema,  el dota del caràcter de símbol nacional, tot i rememorant un suposat somni del rei en Jaume I que, al peu del pi, augurava les conquestes i regnat de Catalunya, Mallorca i València.

Veu Catalunya la gran

fer-se més gran i més ampla,

robant als moros València,

prenent-los l’Illa Daurada.

Unides veu a les tres 

com les tres cordes d’una arpa,

com les tres nimfes d’eixa mar,

d’aquest jardí les tres Gràcies.

…

preguem perquè sia aquest pi

l’arbre sagrat de la pàtria.           

(Fragment del poema) 

                 

UN GROC EN DESMESURA

Un groc en desmesura
trenca la monotonia
de l’últim dia de gener.
La nostàlgia d’una nova florida
tot l’ any somniada
empeny a deslliurar-se,
en cant d’alegria,
el vell mimoser.

Una mica de sol
 i dies de bonança
el fan adalil
del nostre carrer.
Nimbada d’or,
la seva brancada
als altres invita
al part de llurs flors.

És lladre de mirades.
Qui no s’enduria                      
al més pregon dels ulls                    
tan bella imatge                                  
seguint el fil d’ olor
que dilueix dins l’ aire
aquest incendi d’or?

Al pic de l’ hivern
crida la primavera!
¿Serà que s’adelera
veient penjada encara
la taronja meravella
de l’ arbre veí…

Intrèpid mimoser,
només  pots tu
pel gener florir!

Glòria Judal

                                             PLATANERS DE FIGUERES - Carretera de La Jonquera

Centenaris gegants
de sòlida arquitectura          
i arrelats fonaments,
el cel net de Figueres,
de metàl•lica llum,
del llarg son hivernal,
lentament us desvetlla.
El març no és gaire lluny.

El vent tramuntanal
us vesteix de noblesa
a força de passar-vos
l’invisible ribot;
la clapejada escorça
és lliure de clivelles,
i amorosida  i càlida
us tinta amb suaus colors.

Gegants d’una legió
que encara s’arrenglera,
vàreu aombrar partences
amb plors amargs als ulls:
corrua adolorida
que del país fugia
i a França patiria
damunt l'arena hostil.  

Ahir us regraciava
mirant vostre grandesa,
fantàstics sentinelles
que ignora el vianant.
Sou escultura viva,
humil i silenciosa,
on mà irrespectuosa
no us hi ha deixat senyals.

Seguiu a la vorera,
que sou tan venerables
com  fornícula santa
que atura al caminant.
Quan passi a frec vostre
admirada presència,
amb un  gest de tendresa
us hi atansaré les mans.
                                                                 
Glòria Judal

                                                            


                                                         PRESENTACIÓ

El fet que hagi triat fer aquest treball és per la seducció que sempre m’ha produït la paraula com a vehicle per expressar allò que d’una manera o altre, i per circumstàncies diverses, ha colpit  l’ esperit de l’home al llarg de la seva vida.

Qui té la sort de tenir als ulls físics i als de l’esperit la mirada poètica –sovint, innata-, que és, òbviament, el que se’n desprendrà dels autors amb que aniré documentant el treball, té un plus afegit a la seva persona. És un regal del déus, però també un repte entre plaer i exigència, si el camí a seguir és el delicat camí de la poesia. Animem-nos, que destí com el de Màrsies, no se’n sap cap altre! 

Sempre m’ha agradat llegir poesia. Va arribar un moment, però, que vaig necessitar penetrar-la pel pur plaer de fer-ho. Quina descoberta, no només llegir-la, sinó verbalitzar-la pel goig de sentir vibrar el so de cada una de les paraules dins el clos de la boca, assajant-li el to més escaient per reflectir el contingut del text, la intencionalitat que l’autor li deuria donar quan l’escrivia. Vaig descobrir paral•lelament al goig, el gran respecte a la paraula. M’hauria d’auto exigir molt; el món on em ficava, ni que fos per a mi i quatre malalts més de poesia, era tot un Art. Vaig tenir la gran sort de trobar amb qui compartir aquesta aventura que fa vint anys que dura i que, a més, va inquietar-me prou per a no quedar-me només a les portes de la poesia, sinó a conèixer la vida dels respectius autors, tota vegada que era així quan els continguts es feien més entenedors. 

Hi participaré també amb aportacions meves. La meva poesia pretén ser entenedora, no només per a mi, sinó també per als altres, per si mai s’escau, com ara, que l’hagi de compartir-la. Els temes que m’han colpit són comuns a tota la humanitat; així doncs, hi haurà una mica de contemplació de la natura, cant a l’amor o al desamor, al dol, la pàtria, una mica d’erotisme…Tot a la meva manera personal i, influïda, per la munió de lectures de poesia que he anat fent, a estones, de poetes d’ací i d’allà, durant els darrers trenta anys.

                                                                   - - - - -

Els primers referents de  poesia que podem considerar nostra -car en aquell temps Catalunya s’endinsava  Pirineus enllà –i que van venir-me a mans,  daten de la darreria del segle XII, de la Provença, en llengua d’Oc  i de l’autoria de Beatriu de Dia, Comtessa de Dia.  

És tot un honor  començar a parlar de la poesia amb aquest cant de plany per l’amor perdut i pel desig de recuperar-lo.

                                             (CANÇÓ) fragments

                                       I-   Estat ai en greu cosier
     per un cavaller qu’ai agut,
     e vuoil sia totz temps saubut
     cum l’ieu l’ai amat a sobrier:
...
II-  Ben volria mon cavalier
     tener un ser en mos brats nut,
     qu’el s’en tengra per ereubut
     sol qu’a lui fezes cosseillier;
...
III- Bels amics avinens e bos,
     cora.us tenrai en mos poder?
     e que jagues ab vos un ser
     e qu’ieu.s des un bais amoros!




I- He estat en greu dolor per un cavaller que em festejava, i vull que per sempre sia sabut que l’he amat ultra mesura.
II- Bé voldria tenir el meu cavaller, una nit, nu entre els meus braços. Que feliç que se’n sentiria, si jo li fes de coixí!
III- Bell, amic, plaent i bo: quan sereu meu? Si pogués jeure amb vós, una nit, i fer-vos una besada amorosa!

La seva cançó "A chantar m'er de so qu'eu no volria", és l'única peça trobadoresca d'autoria femenina la música de la qual sobreviu intacta.
Aquesta és la transcripció moderna de la cançó. El text en llengua provençal:


Referent literari interessant, en el qual és molt rellevant la inspiració de Doris Lessing, en la Comtessa de Dia, es troba en la novel.la : L’amor, una altra vegada. Edicions Destino

POESIA SENSUAL

El secret que els textos poètics escrits en èpoques molt pretèrites els sentim pròxims és degut a que han estat fruit de la vitalitat de la veu interior en el seu voler per manifestar l’estat de l’esperit en l'ampli ventall  de sentiments  que  són comuns i atemporals a tota la humanitat  en el llarg camí fet damunt la pell de la mateixa terra i sota les mateixes estrelles que avui contemplen els nostres ulls. És per això, que els poemes d’altres èpoques (de goig, de sensualitat, com els dos primers que incloc avui), commouen com si haguessin estat escrits recentment. El tercer, per bé que escrit  el 2010, està inspirat en l’època hel•lenística.



                                                                           
                                                                     
                         
                             " La voluptat em crida, i em corona l’Amor.”
                                Charles Baudelaire





TOTA SENCERA
 (Les flors del mal)



Dins ma cambra, aquest matí,
el Diable ha vingut de visita
i, cercant de trobar la meva flaquesa,
ha dit: “Bé voldria jo saber

d’entre tota cosa bella
de què són atractiu és fet,
d’entre els atributs negres i roses
que fan encisador el seu cos,

quin és el més dolç?” Oh, ànima meva!
Respon, tu, al Detestable:
Puig que en ella tot és bàlsam,
res d’ella puc preferir;

com que tot em plau, ignoro
si hi ha res que em sedueixi.
Ella enlluerna com l’Alba
i consola com la Nit;

el seu bell cos és governat
per tan exquisida harmonia,
que no permet l’anàlisi en ella,
de tanta diversitat d’acords.

Oh, metamorfosi mística
la de tots els meus sentits fosos en un!
El seu alè és música,
la seva veu, perfum!

Traducció: Glòria Judal


EGIPTE  -  (Un salt de més de tres mil anys.)

CANTS DE VORA L’AIGUA

Oh missenyor, mon déu, [com no ho voldria]?
És gust d’anar-hi amb tu.
M’[agrada tant de veure com ] glateixes
que em fiqui a l’aigua i nedi davant teu !

Porto per tu la perfecció del cos vestida
del lli reial més fi,
un lli amarat d’essències,
tot xop d’olis d’olor.

I em llenço a l’agua així per fer-te goig
i en surto cap a tu duent als dits
un peix rogenc que s’estremeix de vida
i me’l poso [no ho veus ? entre els dos pits].

Per què no véns, doncs, amic meu, amat,
a veure-ho de la vora ?

Traducció :  Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga – Edicions  62

                                                         GLAUCA I CÀRMIDES

                                                  (El vi que sigui del Priorat, sisplau.)

                  He trenat una garlanda

                  amb vinya verda i flors de safrà

                  per posar-la al teu cap, bell amic,

                  el meu Càrmides.

                 Vine, als ulls t’he llegit  el desig en passar,

                  hi ha camí entre les dues mirades.

                 Per  tu s’obrirà el meu portal;

                 trobaràs la clau a la brancada.

                 Prendràs la copa de la meva mà,

                                                     de cristall, ben cisellada;

                                                     hi vessaré un vi fosc com la sang

                                                    amb clau, canyella i magrana.

                                             Al meu tàlem t’espera un llençol perfumat,

                                                    i a l’escambell, olis de dolça flaire

                                                    per  ungir amb els meus dits el teu cos nu,

                                                    el més bell paisatge.

                                                   Vine, no cal esperar la nit,

                                                   és prou fetillera la tarda,

                                                   i la font del gran desig  

                                                   vol dues boques per sadollar-les.

                                                  Glòria Judal

                             POEMES AMB LLUNA

                                             

L’escriptor Josep Pla, en un paràgraf del seu escrit Lluna de gener,  diu  que la lluna és inseparable de la poesia. Jo m’afegeixo a la seva afirmació i penso, a més, que la lluna és patrimoni dels esperits artístics, ja siguin aquests músics, pintors o poetes. 

Els mortals, que tenim els peus sempre contactant amb la terra, quan volem abastar un sospir de l’univers, què fem sinó alçar els ulls i contemplar el celatge, més encara  si la lluna hi senyoreja. No és pas el sol qui deixa que se’l miri, però sí, la lluna. Qui no es deixa transportar a algun indret romàntic dels seus records sentint el Clar de lluna,  de Beethoven? Predisposa a la quietud, al viatge interior.

Josep Pla diu que Chopin és el músic de la lluna envellutada, senyorial, clara, blanca, d’hivern.  A l’hivern, diu, “la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. En aquesta època, la lluna il•lumina tot el que toca amb un aire de misteri i sembla donar un aire patètic al silenci de la nit.” 

He anat a la recerca de Leopardi per trobar la  familiar, confident, companya, lluna. Ell, que no va ser afavorit per la naturalesa –malalt, mal format, petit, melangiós, mantenia amb la lluna sol•liloquis amb una tal naturalitat com “ningú no tingué mai, ni abans ni després d’ell.”

La traducció del poema  A LA LLUNA,   (Alla luna, de Leopardi) és de Narcís Comadira i diu:

GIACOMO LEOPARDI

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que , ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tot ho il•lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada, M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ànsia.

PETITA CANÇÓ A LA LLUNA            
         
Com minves, oh ,Lluna,              
dalt de l’infinit,                      
com vas dreturera                      
a perdre el vestit.
Apar que s’engruna
la teva blancor;
si et minva la vela,
te’n recullo un tros.
Et besa la galta
un poc la foscor;
ai, lluna argentada,
nit a nit te’m fons!
Que n’ets d’alta i bella
en les clares nits
quan el vent fa fresa,
i quan en l’estesa
grandària del cel
ets far i llanterna,
bonica lluerna,
i copa  de mel;
musa de poetes
i font de cançons,
i silent testimoni
dels jocs de l’amor.

Glòria Judal

CONSTEL·LACIÓ D'ORIÓ

DAMUNT LA BOIRA

Et sé ara damunt  la boira,
bella amiga que en les nits d’estiu
et feies propera i jugaves a fet

NEBULOSA DE LES PLÈIADES

amb les teves canviants fesomies
entre els arbres i els núvols.

La densa borrassa humida
avui plana i no et veuré
eixir campanar amunt
bellament agençada de llum maculada.

Qui sap si en nits com aquesta, al cel,
Orió ateny amb les seves sagetes
les codiciades Plèiades
mentre tu fas el teu destí ballant,
calçats els  peus
amb sandàlies irisades,
i quan  la feixuga i capriciosa boira
et vela, com avui, a la meva gelosa mirada.

Glòria Judal

(A través de l'arxiu  penjat  per Catalunya Ràdio podeu escoltar en la veu de Lluís Soler, principalment, el text íntegre de Lluna de gener.)