ROBERT GRAVES

                                                               

POEMES D'AMOR  D'AMANTS

L’amor és un sentiment descrit dins la literatura de totes les cultures i de  tots els temps, tant en llibres profans com sagrats i en les seves diverses manifestacions. L’amor i  la humanitat caminen sempre de la mà, com també l’odi, l’enveja o la guerra.
Els poetes s’hi han recreat llargament amb el tema de l’amor; recordem els propis, els que en la nostra llengua han dit llurs experiències o les d’altri;  vivències de joventut, maduresa i vellesa, com ara Josep Carner o Josep M. de Sagarra. Els poetes ens parlen d’amor i desamor, d’amor platònic o correspost, apassionat i madur, amor a Déu, fraternal… En els pomes d’amor hi ha passatges d’enyor i de tristesa, de desesperança i  solitud -penso en Joan Margarit. Hi ha poemes d’amor de fina sensualitat i colpidor erotisme vestits amb hàbils metàfores com en els versos de la Rapsòdia d’Arnau i Adelaisa, d’Agustí Bartra.
Hem llegit i escrit l’amor  amb tintes de tristesa, amargor i desesperança,  però també ple de llum, joiós, vital i esperançador.
Hi ha entre el ventall de poesia alguns poemes d’amor que parlen dels amants, d’aquells que la societat conservadora condemna. L’amor amagat, l’amor viscut furtivament, el que roba hores per una mútua entrega.
El poeta al que he manllevat dos poemes que parlen de l’amor dels amants és Robert Graves.
Transcric textualment:  “Com tots el romàntics, passats, presents i venidors, Robert Graves era l’últim romàntic.  “La meva moral poètica”,  afirmava en els anys 1960, “data de l’inici de l’Edat Mitjana, no de la revolució franco-nord-americana els anys 1920”. Segons Graves, el concepte de “la coidentificació dels amants en una cinquena dimensió”, dedicada a produir miracles poètics –concepte amagat al cor del “gai saber”, que constitueix part de la tradició catalana-, fou desenvolupada pels primers poetes medievals irlandesos i pels seus contemporanis sufís. Uns quants poemes del volum “D’amor trenta poemes” es poden llegir com la codificació d’un “amour courtois” posat al dia. Cap altre poeta  no ha arribat tan a prop de la font europea de la tradición romàntica, l’Andalusia dels Omeies… Graves sembla sorgir naturalment del passat islàmic europeu. (Del pròleg de Jonathan Bouling)




ENTRE L’HISOP I LA DESTRAL

Saber el nostre destí és saber l’horror
d’ haver de separar-nos, nit contra alba:
és mostrar obertament que entre l’hisop
i la destral, tu i jo, que ens cal ser lliures
malgrat que ens rondin retrets espectrals,
podríem viure junts no sucumbint
ni a la febreta de la domesticitat
ni al vol eixelebrat i sense nord.

R. Graves

LA VÀNOVA ESTELADA

Èxit difícil, d’amants veritables,
es jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.

No hem de menystenir  pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la conversa necessària
quan els cor van, torbats, a les palpentes;

però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.

R. Graves
Traduccions: Josep M. Jaumà


QUAN CREUS QUE HAS MARXAT

“Tot torna al seu lloc,
com l’ombra  al peu de l’arbre”,
deia, Sarsanedas.

Tu, també.
No es fa el silenci, però, quan marxes.
La cambra s’obstina a retenir-hi dins
el bleix vellutat amb què omplíem la tarda.
 
Quan creus que has marxat, hi restes encara
al somriure dels meus ulls i, als plecs dels llençols,
hi ha el pes de les nostres frisances,
i al fons de la copa de vi, les darreres gotes daurades...

És aleshores quan, curosament, enfilo amb seda les cireres dels petons donats,
      el dolç gabarró d’una paraula amable,
      el generós pètal d’un carnós clavell,
      el guspireig salat que el teu cos impregnava...
                           
Fer un collaret amb penyores, quina joia més preuada!

Glòria Judal –febrer 2013