POEMES BREUS

Una manera de tancar la meva participació amb poesia al curs de blogs de literatura, decideixo que sigui amb composicions breus. Així doncs, aquest és un tast de poemes àgils i curts, com també ho és aquesta darrera entrada, tota vegada que ja  ha estat prou intens el curs per a tothom: professores, companys de classe, i per a mi mateixa.

Quan hom mira enrere, veu que el món de la poesia ha anat deixat el seu pòsit, i que, garbellant entre tot el que ha escrit, les composicions breus també tenen la seva presència.  Totes elles han sorgit d’ impactes emocionals perquè, al cap i a la fi, un poema neix si hi ha una motivació que trasbalsa: la contemplació d’un capvespre irrepetible  invita a donar-li perdurabilitat amb la lletra, com també el que desencadena la fiblada que causa  un fet d’injustícia social. Un poema  amorós breu  pot deixar entreveure tota una escena. Cinc versos diuen la mort d’una llengua. Una  tanka pot dir un instant de primavera amb tanta brevetat de mots, però amb amplitud de bellesa, com breu és el temps en que  s'esbulla la flor d’un cirerer amb la bufada del vent. I tantes i tantes vivències....

La meva poesia també ha necessitat ser de síntesi  per retenir el que em calia, i no he tingut pas la sensació d’haver-la deixat  inacabada, ben al contrari, volgudament resolta, conscientment tancada.

                                  

Posta de sol

El vent, fus del cel,

cabdella núvols de nata.                                     

Amb la complicitat del sol

esdevindrà, a ponent,

un teixit de grana la tarda.

D’amor

Cau ingràvid damunt meu,
agombola’m amb tendresa,
conhorta’m calladament;
dintre tan càlida cova
tot nord aniré perdent.





Fulles de parra.

El sol les ha assecat.
Fibrosa es pren,
la sang de clorofil•la;
el pàmpol d’or llangueix
i el vent murmura
amb veu de pluja
un comiat a cada fulla
i fuig rabent.

El penell de la teulada

El penell de la teulada,

quan no l’atabala el vent,

mira  la  lluna i del sol.

Abellarols i orenetes

 hi van a aturar el seu vol.

Poble sard

La fi de la llengua sarda  (tanka)

La dona vella
espargia paraules
damunt la terra:
inútils papallones
dins d'una nit molt negra.





Temple del bosc de Dodona (Sandàlies d'escuma)

Oh, pare arbre,
el més vell del verd temple!
El riu et besa,
dels peus l’arrel anyosa,
amb lentes llengües d’aigua.

                                                                 SÍRIA (tanka)

                                                                La por assetja.
                                                                Pobres infants insomnes!
                                                                Conta’ls rondalles
                                                                sota la lluna plena
                                                                allà on mor l’esperança.



Flors de cirerer  (tanka)

Benignes joies,
flors de l’eixuta branca                                      
fràgils i albades,
gràcils com papallones
a punt de dansar amb l’aire.


Fragant d’espígol  

Amb mà amorosa
balandreja les fulles
el vent, fragant d’espígol.
Quin dolç capvespre
embolcallat d’aromes!

 




 
La fíbula (tanka)

És d’or obrada

la fíbula que Glauca

entre els dits mira.

Del seu vestit de noces

l’amor  li desprendria.

       La tardor . Poesia amb  imatge

És àrid aquest sòl  

És àrid aquest sòl per bastir-lo de somnis.

Teníem aigua fresca a l’abast de la mà,

però el càntir se’ns va esberlar

i el fresc doll  es va perdre.

Sabessis de l’absència

com n’he fet un cant amarg

entre roselles marcides.

Inútilment pel sorral de la vida

vaig fent preguntes al vent.

POEMES: GLÒRIA JUDAL

2013

 

POESIA PER A UN INDRET DE LA SEGARRA

FLOREJACS
(nom d'origen iber) 

             

           Feixes que just verdegen.

                                                     

M'estimo un indret molt petit  de la comarca segarrenca; un indret que m’embadaleix en cada topall on dirigeixo la mirada.

La panoràmica que s'albira des de les golfes de casa -un mirador privilegiat-,  és sempre plaent a qualsevol estació de l’any. El poblet i les rodalies que m’inspiren pertanyen al paisatge del secà: terra aspre, bosquets d'alzines, relleu ondulant,  clima dur -altrament dit continental- fred i amb denses boires bona part de l’hivern, i una alegre marinada a les vesprades d'estiu que  alleuja al poble de la xardor del dia.  Cels incontaminats, silenci, pocs habitants i, per reblar-ho, un castell al bell mig del poble i un altre a mitja horeta de passeig. Sis mesos hi serva  verdor la pell de la terra; pel juny els camps es dauren i blanquegen: ordi, civada i blat. I en acabat el temps  de sega, la terra retorna al seu color canyella, tan auster.

Llunyania enllà, en dies clars i ventats d’hivern hi recompto vint-i-cinc cims al Pirineu:

un allargassat mantell d’ermini on hi endinsaria els dits, si pogués, quan me'ls apropo amb els  binocles.

Hivern a Florejacs

Vint-i-cinc anys fa que miro aquest bocí de món que m'ha motivat a escriure prosa i poesia.








PAISATGE DES DE LES VELLES ALZINES

Dues velles alzines al marge del camí que mena al castell,
vigilen d'avançada que l'antiga pau dels segles no es vegi pertorbada.


Albiren les Sitges
ses  revellides branques;

Castell de les Sitges i ermita de Sant Pere

res no s'hi belluga,
no hi ha cap alimara,
només el sol morent
les pedres amanyaga.


L'ermita de Sant Pere,
humilment adossada
al talús que s'enruna,
contempla fa centúries
des de la vella espadanya
el llarg farbalà de serres.

Darrere de l’absidiola,
d’austeritat voltada,
sobre el sòl del cementiri
hi ha una llosa abandonada;
el nom d’una dama hi resa
entre xicoira i bardanes.

Respiro com les alzines
la calma de la vesprada.
Recullo prop la soca
un grapadet de vidalbes
i treno amb dits curosos

Flors de vidalba

una petita garlanda.

Em quedo mirant el blau
que ara va desmaquillant-se
per acollir la celístia
d'una nit envellutada,
nit de tissatge negrós
i de lluna desterrada.

Si en sap el llibre del cel
de les vides sepultades;
i les  alzines, dels homes,
que sota d’ella passaven.
Si en sap cada vell camí
d'amors i desventurances.


Omple el silenci l’espai,

La Jana amb una coroneta de vidalbes collides
sota les alzines.

l’ocellada va ajocant-se...
Deixo el bell present de flors
al peu de la llosa blanca.

Allà al turó s’il•luminen
els farallons d’una casa,
és el meu petit xopluc
que acollidor està esperant-me.

Vestida de solitud
faig camí de davallada,
m’acompanya una gran pau,
tinc l’ànima asserenada.

He bastit  un altre pont
que el record em demanava.

24 de febrer 2012

       

CAU EL SILENCI 

(Nit ennuvolada)

Cau el silenci 

damunt els boscos

d’alzina assedegada.

La terra es recull

humil i antiga

per alçar els ulls 

a l’esponjosa nit;

és l’hora de la pregària

que tota cosa eleva al cel,

des de la pols que ha dansat

als ulls auris del sol,

fins l’estel que,

avui, amb nit ennuvolada,

no besarà la daurada parmèlia

que broda lentament

l’antiga pedra.

Han callat els ocells,

hi ha pau entre el fullam

de les heureres.

Dorm, dorm,

petit bocí de món.

De la peresa
demà et deslliurarà,

potser, la insegura

llum de l’alba.

Gener 2012

FOTOGRAFIES I POEMES :
GLÒRIA JUDAL  
 blog de maig 2013

POEMES DE DOL

Quan vaig justificar el per què del meu blog i els temes que tocaria vaig anunciar entre ells, el dol.
Tots sabem què expressa aquesta paraula: pèrdua, patiment, tristesa, enyorança, a voltes un estat d’esperit i dolor físic difícil de superar. Tots hem patit dols al llarg de la nostra vida i sabem que cada dol és únic, personal i íntim.

Abans d’ahir, al verger del Museu Marès i amb motiu de la  Setmana de la Poesia, uns quants poetes van llegir a l’auditori, en homenatge al centenari del naixement del poeta Joan Teixidor i també de Costa i Llobera, la pròpia poesia elegíaca aflorada per llurs vivències a l'entorn de la pèrdua.

Recull de poemes elegíacs 

Joan Teixidor -explicava Sam Abrams- va aportar a la poesia la més bella lírica elegíaca, segons el parer de Salvador Espriu, amb el recull editat sota el títol d' El Príncep,   el dol pel seu fill mort a set anys d’edat. Carles Riba li va aconsellar que s’ endinsés en l'estat d'esperit que l'abaltia i en fes art. Sabia  què li deia car, el mateix Riba havia perdut també un fill. Llegint Teixidor ens arriba al moll de l'os la tendresa del més pregon del seu dolor.

JOAN TEIXIDOR

HISTÒRIA

Era un àngel que feia el seu camí

i sojornava uns anys a casa nostra.

Ens partírem el pa; tot era alegre.

Ara torna a ser fora.

               Joan Teixidor

D’ençà que escric poesia he cantat a l’amor i al desamor, a la infantesa de les meves filles, als cels canviants,  als paisatges, a la meva dissortada Pàtria... perquè així també em descobria a mi mateixa. Un dia, però, va aparèixer la Dama Blanca i va donar-me un cant nou, estrany, intens, punyent i perdurable: el dol per una mort casolana, la del meu marit en edat encara jove, cant  que he hagut d’ aprendre a modular, a impostar. De primer des del profund silenci, i mica en mica, confiadament, compartint-lo amb qui pogués entendre’l.   Hi ha un cert pudor en dir el trasbals, en mostrar la feblesa, el dolor. Pudor  que ha disminuït en  llegir el dol dels altres sobre paper,  llegit per llurs pròpies veus, sentidament, amb enyor, amor i humilitat. M'han fet un gran bé.

Uns n'ofereixo els meus ara que la veu no se'm trenca en llegir-los:



PA AMB OLI I SUCRE

No t’he oblidat mica, amor.
Ara, dins el silenci de casa,
si m’escolto la veu
començo a dansar a la corda fluixa.
Em fa por aquest monòleg
que  m’omple d’estremiments.
A qui puc dir que encara t’espero?

Pa amb oli i sucre

Tants derelictes suren en les aigües del record!
Aquest dolor que encara em lliga
al teu naufragi, quan desapareixerà?

El sol del dissabte entra per la finestra de la cuina
i escalfa el teu racó,
perfuma les clavellines
i s’estavella damunt la taula.
En front meu no hi ha ningú.
Els teus ulls, porucs de tanta llum,
ja no m’esperen.

Demà m’aixecaré sense fer soroll,
-l’Alba dormirà fins tard-
i potser torraré pa i l’amaniré amb oli i sucre,
talment fos per a tu, la delicada menja.
Mig somrient, per si em veus -car existeix el misteri-,
mig  amb un nus a la gola,
m’empassaré el pa, amb glops de cafè amarg
i amb el sol inclement aturat a les espatlles.

...Per més que passin els anys -anem camí de set-,
sempre lamentaré tanta llum sense els teus ulls
i aquest viure en l’illa de soledat en que s’ha convertit la meva vida.



PASSEJANT PER LA CIUTAT D’OVIÉU

Tot és verd i tendre, com la  molsa d’hivern.
Passejo, ignorada del món, agafada
de la teva invisible mà. Retrobo llocs...
Al parc, la gent, endiumenjada, somriu.
Potser com jo,penso, porten la urpada del dolor,
potser, també, sense veu, canten una tonada trista.
Observo. Els meus ulls llegeixen l’entorn
i la bellesa, però el cor no sap escriure
el vers musical que antany fluïa.

Ara sé que l’un per a l’ altre érem la part
i el tot.  Ara sé que  m’he perdut,
que el paisatge és trencadís i el futur
un titella sense fils que cal desar.

La part, el tot... He comprat a les dones del mercat
un ram de violés blancs i vaig desfent el camí;
aviat em pujarà el sanglot i maleiré el fat
que et posà el parany aquell dia assolellat
perquè t’envejà la joventut, la força, l’esperança...

      En quin lloc del misteri es firmen les sentències!?
      Quin déu va decidir tallar la teva cinta de plata!?

La tardor a la porta de casa
Florejacs, la Segarra

                                       

ERA COM UN ÀNGEL DE DÉU

Era com un àngel de Déu,

disfressat d’espot publicitari

per a amagar les ales,

que anava en bicicleta

pels camins del món.

Era com un àngel, de pèl negre,

pell càlida i cor d’or

que ens vetllava en silenci.

Era com un àngel d’amor

cercant paraules belles

al bategar dels sentits,

enamorat de la vida.

Era com un àngel que brunyia

els mànecs de les eines

a cops d’amorosa feina.

Era com un àngel  que sabia

el nom de les bestioles petites

i dels ocells del cel de Florejacs.

Era com un àngel de constància

i de servei, discret i senzill,

generós de compartir

els dons que posseïa.

Era com un àngel...

         Ara, és l’ àngel de les nostres vides.

         El Manel: l'home, el fill, el marit, el pare, el germà, l'amic.

Poemes i fotografies:

                                                                   GLÒRIA JUDAL