DUES FESTIVITATS BEN NOSTRADES
 |
| Sant Jordi i Jaume I a la Batalla del Puig |
Aquests dies s’escauen dues de les festivitats que per a nosaltres, els catalans, són ben simbòliques, ambdues de rel religiosa, però adoptades per a creients i no creients, i esdevingudes símbol del país. Aquestes són les festivitats de Sant Jordi i la de la Mare de Déu de Montserrat, per ordre de calendari, si bé la primera es dóna la mà amb la celebració del Dia del Llibre. Amor, cultura i, ateses les circumstàncies per les que fa anys i panys passem, també diada de caire reivindicatiu com a país i de la cultura catalana.
En el contingut d’aquesta nova entrada de blog hi haurà dues parts amb
iconografia i poemes:
el primer és un poema escrit a rel de la intenció del ministre Wert de
castellanitzar els escolars de Catalunya. Com si la nostra societat no ho
estigués ja, de castellanitzada! Aquest senyor no s’ha passejat per les nostres capitals i poblacions grans, no ha
viatjat en transports públics i molt menys
ha parat l’orella a les estones de lleure al pati de les escoles. Fins i
tot les manifestacions dels treballadors de la banca, com la del dia de Sant
Jordi a la plaça de Sant Jaume, la cridòria i les pancartes eren en castellà.
El segon text adjunt correspon a un “fragment del Poema de Montserrat,
de Josep M. de Sagarra, la seva obra
poètica més ambiciosa, gestada i parida en plena maduresa i que es va editar
l’any 1956, cinc anys abans del seu traspàs l’any 1961, i després d’haver-la
mantinguda pràcticament inèdita durant onze anys. És el seu poema més extens
(16.500 versos). L’alè espiritual, la apassionada catalanitat, l’amor al país,
la tendresa, el paisatge, l’esperança en el futur, són trets característics del
nostre poeta que van eixint al llarg de l’obra , i que, sorprenentment, com un
ressò profètic, tenen una rabiosa actualitat en els moments que està vivint el
nostre país.” (Fragment del text de
presentació de la recitació que, conjuntament amb en Pep Moreno, vaig fer al
Centre Excursionista de Catalunya el proppassat mes de març.)
DIC
MOTS AMB FONDES ARRELS
Dic
mots amb fondes arrels,
ben
modulats, alats o compactes,
que
amb veu potent i clara
han
de campar lliurement;
són
l’herència dels meus pares
i
m’esforço més que mai dient-los ara
perquè
no els falti en aquest mesquí present
la
força que sosté la seva saba.
Dic
mots pervinguts dels meus padrins,
amb
sentor de mar i regust d’avellana,
mots
sonors i austers com la gent del camp,
lluitadora
i serenya com l’olivera del marge.
Porto
enganxat a la pell tot el llegat d’una pàtria;
quan
més rica ella m’ha fet, més volen clavetejar-la.
Feixuga
tasca és la meva si el torb em frena les passes,
si
han posat sal a les feixes i troba pedres l’arada.
Mai, però, no ha estat empresa fàcil
guardar de lladres i llops la Pàtria!
Mai, però, no ha estat empresa fàcil
guardar de lladres i llops la Pàtria!
Glòria Judal
Fragment del POEMA DE MONTSERRAT, de Josep M. de
Sagarra
Llibre primer. Dels llops als àngels.
(passatge en que descriu la imatge santa)
Mireu-vos la ben bé; és una Regina !
Quina simple corona porta al cap !
Com sobre l’orella de li ajusta el drap
de la daurada mantellina!
Quin desmai té d’espatlles! Quin tranquil
recolliment de braços! Com aguanta
amb una mà i amb un recel humil,
aquest infant que se li planta
entre els genolls, molsut i coronat !
I mireu l’altra mà, quin lleu posat,
quin obrir-se com d’ala de terrola !
Sobre el palmell manté la bola
de la Suprema Austeritat
i sembla que demani caritat !
I ara guaiteu l’Infant, que no és ploraire
i sap que al món li tocarà patir.
¿No li veieu els tres ditets enlaire,
i amb quina dignitat i amb quin gran aire
fa el gest de beneir?
I la pinya que porta a la mà esquerra
¿no us diu que aquest menut és el Senyor
de tots els fruits i gràcies de la terra?
I del vestit, que és enlluernador,
¿no veieu com avança
viu i esmolat cada peuet,
i com va acostumant-se
a les espines, a l’aspror i al fred,
perquè ara, si a una falda se’ls ajusta,
sap l’Infant que aquests peus com de perdiu,
han de morir clavats de viu en viu,
sobre una creu de
fusta?
I contempleu les cares: que
severa
és la Regina!, que és perfecte el nas!
Però, mireu, el pòmul gras
li fa la galta més criaturera;
i aquesta barba curta, amb el clotet
sota el llavi, que és íntima i callada!
I quanta castedat arredossada
hi ha en els dos dits de coll estret
que mantenen la testa reposada!
No n’has vist cap; ni mai enllà dels dies,
el que tingui dos ulls sota d’un front
i que camini adelerat pel món
descobrint les més santes fesomies,
no trobarà cap lloc on pugui haver-hi
un rostre més fidel
que de la viva Emperadriu del Cel
en manifesti més tot el misteri.
Oh, si sabéssiu que la fusta morta
d’aquesta imatge
pesa més que la carn i que la sang,
i l’empenta que porta
va enllà del nostre temporal saber,
i que per ella mateixa
pot enfonsar el palau, rompre la reixa,
dur pedregada en un espai serè,
i fer brotar el miracle tot sencer
davant del prec i de la queixa!
Oh, si sabéssiu quin fervor pregon
despertarà la Santa Dona
vers la qual acosteu el vostre front !
Si sabéssiu fins on
garbellarà collita bona!
Si sabéssiu quins cants li cantaran,
quines més fèrvides promeses
les mares li faran
per salvar la salut de llur infant !
Amb quin respecte en parlaran els vells !
Com en casernes i castells
dels seus prodigis en faran la lloa !
Com en la mar els més gosats vaixells
la portaran pintada a proa !
És molt millor que tot no ho sapigueu,
oh, criatures manses !
Val més que us limiteu
a contemplar la vostra senzilla creu
i les vostres senzilles esperances.
I que estigueu tots vosaltres convençuts
per a seguir la vostra santa via,
que, en contemplar-vos orfes i perduts,
teniu aquesta Mare i aquest Fill,
perquè en vostres estones de perill
us facin una tendra companyia.
Perquè us mantinguin el conhort
d’un dia de festa,
i a l’hora de la mort,
quan se us farà la rígida requesta
i ja tingueu pel salt l’ànima llesta,
us cloguin les cortines sobre el cor
amb les mans perfumades de ginesta.
 |
| BERENAT MARTORELL Gòtic català s.XV |
GLÒRIA JUDAL
abril 2013
