LA LLENGUA, EL NOSTRE FET DIFERENCIAL

Periòdicament, tot i que ja en temps de democràcia, els atacs a la nostra llengua no han deixat de produir-se. Sempre hi ha hagut, soterradament o no, aquesta incomprensió pel nostre fet més diferencial: l’idioma.

Una família va sol•licitar al Departament d'Educació el següent: "1. La lengua castellana sea reintroducida como lengua docente o vehicular de forma proporcional y equitativa en relación al catalán  en todos los cursos del ciclo de enseñanza obligatoria. 2.Todas las comunicaciones, circulares y cualquier otra documentación, tanto orales como escritas, que le sean dirigidas por el centro escolar y la Consejería de Educación lo sean en la lengua oficial en todo el territorio del Estado: el castellano”.

Homilies d'Organyà. s.XII

Un amic em deia que hem d’anar fent pedagogia permanentment, explicant la nostra història, a casa nostra i extra murs, perquè puguin entendre, si volen -i si no pitjor per a ells,  que no és un entestament això nostre de viure en català i en tots els nostres  àmbits: familiar, educatiu, jurídic, polític, històric, comercial, econòmic i literari,  en una llengua que fa més de mil anys que respira la nostra terra i que va ser oïda i parlada a l’altre extrem de la Mediterràania quan Catalunya gaudia dels poders d’una estructura política estatal pròpia.  Dos dels textos més antics que es conserven ja escrits en la nostra llengua són: un fragment traduït del Forum iudicum, compendi jurídic visigot, i les Homilies d’Organyà (s.XII) Si n’hem, de camí!

Tirant lo Blanc

Trobadors, joglars, poetes, cronistes:  Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona, Guillem de Bergada; Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena; Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge;  Bernat Desclot, Anselm Turmeda...els nostres avantpassats il•lustres i reconeguts en l’Europa del seu temps,  i  amb ells, el poble que la  parlava, ens la van llegar i els estem orgullosament en deute.

Si vàrem quedar tocats com a regne amb les noces de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i, passant a grans trets per Felip V, -Déu no l’hagi perdonat!- governants refractaris, quan no genocides, repúbliques i dictadura, hem tirat endavant, deu de ser perquè l’esperit del nostre  poble és d’una fortalesa sobrehumana forjada a l’enclusa de la dignitat i el noble orgull.

En un d’aquests arravataments que et produeix sentir algunes manifestacions, vaig escriure  aquests dos poemes.


Ens costa de fer bona collita, amic,
quan de nit, als camps, ens sembren cugula.
Els nostres fills, si ens distraiem, aniran perdent
els vells mots que identifiquen les coses.
Quan sortirem al carrer; quan un NO!  per a ells, serà un SÍ! per a nosaltres?
La seva ignomínia sembra en la ignorància llavors d’atreviment.
Feixuga ha estat sempre la nostra perseverança  davant tanta voluntat d’anorreament.
El despòtic setge no ha menester baluards com fa dos segles;
malgrat canviïn llurs vestes, altre cop ataquen negligint la Llei.
On és qui ens convoqui a enarborar l’estrella?


Que no s’adormi,
per si dormint es mor
la nostra llengua.

Balcons de Guissona

De la boca el mot plogui        
i assaoni la terra.                        
Que no s’adormi,
que d’altres vetllen
en so de guerra
des que la malastruga
ens canvià l’estrella.
Que no s’adormi,
que les mares cantin
bressoles lentes
i a les festes es ballin
danses d’anella ;
que l’amor ens diguin
amb paraules nostres
-liquen dels segles-
velles tendreses,
i, quan les absoltes,
camí d’altra albada,
la veu dels poetes
em sigui companya,
ben viva, sonora,
ben neta i ben clara.