DOS PINS
i “ELS MEUS ARBRES”

Dins del món de la poesia, l’arbre és una imatge  recorrent; sovint esdevé símbol i metàfora. Costa i Llobera, el poeta Mallorquí,  cantà  Lo Pi de Formentor  ple de fortalesa, arrelat en l’inclement penya-segat  del coster del mateix nom; patidor i vencedor alhora que company dels elements;  vital, perennement verd i lluminós, que des del seu indret contempla les serres i horitzó marí.

L’admira, el descriu, l’embolcalla de paisatge, de bategar de vida, de bramul, d’onada, de vent, del voltor i àliga marina... lluitador.

 L’autor té desig de semblança amb el pi, vol que el seu viure  s’hi emmiralli:

“Arbre mon cor t’enveja… /lluitar constant i vèncer…

“Amunt, ànima forta, traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals…

El pi de les tres branques

També en el nostre poemari tenim Lo Pi de les Tres Branques ( L’arbre avui és mort, però la seva descarnada imatge encara abranda el nostre sentiment patri més profund.  Es troba al Pla de Campllong- El Bergadà.) És tot un símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.

Jacint Verdaguer, a través del seu poema,  el dota del caràcter de símbol nacional, tot i rememorant un suposat somni del rei en Jaume I que, al peu del pi, augurava les conquestes i regnat de Catalunya, Mallorca i València.

Veu Catalunya la gran

fer-se més gran i més ampla,

robant als moros València,

prenent-los l’Illa Daurada.

Unides veu a les tres 

com les tres cordes d’una arpa,

com les tres nimfes d’eixa mar,

d’aquest jardí les tres Gràcies.

…

preguem perquè sia aquest pi

l’arbre sagrat de la pàtria.           

(Fragment del poema) 

                 

UN GROC EN DESMESURA

Un groc en desmesura
trenca la monotonia
de l’últim dia de gener.
La nostàlgia d’una nova florida
tot l’ any somniada
empeny a deslliurar-se,
en cant d’alegria,
el vell mimoser.

Una mica de sol
 i dies de bonança
el fan adalil
del nostre carrer.
Nimbada d’or,
la seva brancada
als altres invita
al part de llurs flors.

És lladre de mirades.
Qui no s’enduria                      
al més pregon dels ulls                    
tan bella imatge                                  
seguint el fil d’ olor
que dilueix dins l’ aire
aquest incendi d’or?

Al pic de l’ hivern
crida la primavera!
¿Serà que s’adelera
veient penjada encara
la taronja meravella
de l’ arbre veí…

Intrèpid mimoser,
només  pots tu
pel gener florir!

Glòria Judal

                                             PLATANERS DE FIGUERES - Carretera de La Jonquera

Centenaris gegants
de sòlida arquitectura          
i arrelats fonaments,
el cel net de Figueres,
de metàl•lica llum,
del llarg son hivernal,
lentament us desvetlla.
El març no és gaire lluny.

El vent tramuntanal
us vesteix de noblesa
a força de passar-vos
l’invisible ribot;
la clapejada escorça
és lliure de clivelles,
i amorosida  i càlida
us tinta amb suaus colors.

Gegants d’una legió
que encara s’arrenglera,
vàreu aombrar partences
amb plors amargs als ulls:
corrua adolorida
que del país fugia
i a França patiria
damunt l'arena hostil.  

Ahir us regraciava
mirant vostre grandesa,
fantàstics sentinelles
que ignora el vianant.
Sou escultura viva,
humil i silenciosa,
on mà irrespectuosa
no us hi ha deixat senyals.

Seguiu a la vorera,
que sou tan venerables
com  fornícula santa
que atura al caminant.
Quan passi a frec vostre
admirada presència,
amb un  gest de tendresa
us hi atansaré les mans.
                                                                 
Glòria Judal

                                                            


                                                         PRESENTACIÓ

El fet que hagi triat fer aquest treball és per la seducció que sempre m’ha produït la paraula com a vehicle per expressar allò que d’una manera o altre, i per circumstàncies diverses, ha colpit  l’ esperit de l’home al llarg de la seva vida.

Qui té la sort de tenir als ulls físics i als de l’esperit la mirada poètica –sovint, innata-, que és, òbviament, el que se’n desprendrà dels autors amb que aniré documentant el treball, té un plus afegit a la seva persona. És un regal del déus, però també un repte entre plaer i exigència, si el camí a seguir és el delicat camí de la poesia. Animem-nos, que destí com el de Màrsies, no se’n sap cap altre! 

Sempre m’ha agradat llegir poesia. Va arribar un moment, però, que vaig necessitar penetrar-la pel pur plaer de fer-ho. Quina descoberta, no només llegir-la, sinó verbalitzar-la pel goig de sentir vibrar el so de cada una de les paraules dins el clos de la boca, assajant-li el to més escaient per reflectir el contingut del text, la intencionalitat que l’autor li deuria donar quan l’escrivia. Vaig descobrir paral•lelament al goig, el gran respecte a la paraula. M’hauria d’auto exigir molt; el món on em ficava, ni que fos per a mi i quatre malalts més de poesia, era tot un Art. Vaig tenir la gran sort de trobar amb qui compartir aquesta aventura que fa vint anys que dura i que, a més, va inquietar-me prou per a no quedar-me només a les portes de la poesia, sinó a conèixer la vida dels respectius autors, tota vegada que era així quan els continguts es feien més entenedors. 

Hi participaré també amb aportacions meves. La meva poesia pretén ser entenedora, no només per a mi, sinó també per als altres, per si mai s’escau, com ara, que l’hagi de compartir-la. Els temes que m’han colpit són comuns a tota la humanitat; així doncs, hi haurà una mica de contemplació de la natura, cant a l’amor o al desamor, al dol, la pàtria, una mica d’erotisme…Tot a la meva manera personal i, influïda, per la munió de lectures de poesia que he anat fent, a estones, de poetes d’ací i d’allà, durant els darrers trenta anys.

                                                                   - - - - -

Els primers referents de  poesia que podem considerar nostra -car en aquell temps Catalunya s’endinsava  Pirineus enllà –i que van venir-me a mans,  daten de la darreria del segle XII, de la Provença, en llengua d’Oc  i de l’autoria de Beatriu de Dia, Comtessa de Dia.  

És tot un honor  començar a parlar de la poesia amb aquest cant de plany per l’amor perdut i pel desig de recuperar-lo.

                                             (CANÇÓ) fragments

                                       I-   Estat ai en greu cosier
     per un cavaller qu’ai agut,
     e vuoil sia totz temps saubut
     cum l’ieu l’ai amat a sobrier:
...
II-  Ben volria mon cavalier
     tener un ser en mos brats nut,
     qu’el s’en tengra per ereubut
     sol qu’a lui fezes cosseillier;
...
III- Bels amics avinens e bos,
     cora.us tenrai en mos poder?
     e que jagues ab vos un ser
     e qu’ieu.s des un bais amoros!




I- He estat en greu dolor per un cavaller que em festejava, i vull que per sempre sia sabut que l’he amat ultra mesura.
II- Bé voldria tenir el meu cavaller, una nit, nu entre els meus braços. Que feliç que se’n sentiria, si jo li fes de coixí!
III- Bell, amic, plaent i bo: quan sereu meu? Si pogués jeure amb vós, una nit, i fer-vos una besada amorosa!

La seva cançó "A chantar m'er de so qu'eu no volria", és l'única peça trobadoresca d'autoria femenina la música de la qual sobreviu intacta.
Aquesta és la transcripció moderna de la cançó. El text en llengua provençal:


Referent literari interessant, en el qual és molt rellevant la inspiració de Doris Lessing, en la Comtessa de Dia, es troba en la novel.la : L’amor, una altra vegada. Edicions Destino

POESIA SENSUAL

El secret que els textos poètics escrits en èpoques molt pretèrites els sentim pròxims és degut a que han estat fruit de la vitalitat de la veu interior en el seu voler per manifestar l’estat de l’esperit en l'ampli ventall  de sentiments  que  són comuns i atemporals a tota la humanitat  en el llarg camí fet damunt la pell de la mateixa terra i sota les mateixes estrelles que avui contemplen els nostres ulls. És per això, que els poemes d’altres èpoques (de goig, de sensualitat, com els dos primers que incloc avui), commouen com si haguessin estat escrits recentment. El tercer, per bé que escrit  el 2010, està inspirat en l’època hel•lenística.



                                                                           
                                                                     
                         
                             " La voluptat em crida, i em corona l’Amor.”
                                Charles Baudelaire





TOTA SENCERA
 (Les flors del mal)



Dins ma cambra, aquest matí,
el Diable ha vingut de visita
i, cercant de trobar la meva flaquesa,
ha dit: “Bé voldria jo saber

d’entre tota cosa bella
de què són atractiu és fet,
d’entre els atributs negres i roses
que fan encisador el seu cos,

quin és el més dolç?” Oh, ànima meva!
Respon, tu, al Detestable:
Puig que en ella tot és bàlsam,
res d’ella puc preferir;

com que tot em plau, ignoro
si hi ha res que em sedueixi.
Ella enlluerna com l’Alba
i consola com la Nit;

el seu bell cos és governat
per tan exquisida harmonia,
que no permet l’anàlisi en ella,
de tanta diversitat d’acords.

Oh, metamorfosi mística
la de tots els meus sentits fosos en un!
El seu alè és música,
la seva veu, perfum!

Traducció: Glòria Judal


EGIPTE  -  (Un salt de més de tres mil anys.)

CANTS DE VORA L’AIGUA

Oh missenyor, mon déu, [com no ho voldria]?
És gust d’anar-hi amb tu.
M’[agrada tant de veure com ] glateixes
que em fiqui a l’aigua i nedi davant teu !

Porto per tu la perfecció del cos vestida
del lli reial més fi,
un lli amarat d’essències,
tot xop d’olis d’olor.

I em llenço a l’agua així per fer-te goig
i en surto cap a tu duent als dits
un peix rogenc que s’estremeix de vida
i me’l poso [no ho veus ? entre els dos pits].

Per què no véns, doncs, amic meu, amat,
a veure-ho de la vora ?

Traducció :  Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga – Edicions  62

                                                         GLAUCA I CÀRMIDES

                                                  (El vi que sigui del Priorat, sisplau.)

                  He trenat una garlanda

                  amb vinya verda i flors de safrà

                  per posar-la al teu cap, bell amic,

                  el meu Càrmides.

                 Vine, als ulls t’he llegit  el desig en passar,

                  hi ha camí entre les dues mirades.

                 Per  tu s’obrirà el meu portal;

                 trobaràs la clau a la brancada.

                 Prendràs la copa de la meva mà,

                                                     de cristall, ben cisellada;

                                                     hi vessaré un vi fosc com la sang

                                                    amb clau, canyella i magrana.

                                             Al meu tàlem t’espera un llençol perfumat,

                                                    i a l’escambell, olis de dolça flaire

                                                    per  ungir amb els meus dits el teu cos nu,

                                                    el més bell paisatge.

                                                   Vine, no cal esperar la nit,

                                                   és prou fetillera la tarda,

                                                   i la font del gran desig  

                                                   vol dues boques per sadollar-les.

                                                  Glòria Judal

                             POEMES AMB LLUNA

                                             

L’escriptor Josep Pla, en un paràgraf del seu escrit Lluna de gener,  diu  que la lluna és inseparable de la poesia. Jo m’afegeixo a la seva afirmació i penso, a més, que la lluna és patrimoni dels esperits artístics, ja siguin aquests músics, pintors o poetes. 

Els mortals, que tenim els peus sempre contactant amb la terra, quan volem abastar un sospir de l’univers, què fem sinó alçar els ulls i contemplar el celatge, més encara  si la lluna hi senyoreja. No és pas el sol qui deixa que se’l miri, però sí, la lluna. Qui no es deixa transportar a algun indret romàntic dels seus records sentint el Clar de lluna,  de Beethoven? Predisposa a la quietud, al viatge interior.

Josep Pla diu que Chopin és el músic de la lluna envellutada, senyorial, clara, blanca, d’hivern.  A l’hivern, diu, “la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. En aquesta època, la lluna il•lumina tot el que toca amb un aire de misteri i sembla donar un aire patètic al silenci de la nit.” 

He anat a la recerca de Leopardi per trobar la  familiar, confident, companya, lluna. Ell, que no va ser afavorit per la naturalesa –malalt, mal format, petit, melangiós, mantenia amb la lluna sol•liloquis amb una tal naturalitat com “ningú no tingué mai, ni abans ni després d’ell.”

La traducció del poema  A LA LLUNA,   (Alla luna, de Leopardi) és de Narcís Comadira i diu:

GIACOMO LEOPARDI

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que , ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tot ho il•lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada, M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ànsia.

PETITA CANÇÓ A LA LLUNA            
         
Com minves, oh ,Lluna,              
dalt de l’infinit,                      
com vas dreturera                      
a perdre el vestit.
Apar que s’engruna
la teva blancor;
si et minva la vela,
te’n recullo un tros.
Et besa la galta
un poc la foscor;
ai, lluna argentada,
nit a nit te’m fons!
Que n’ets d’alta i bella
en les clares nits
quan el vent fa fresa,
i quan en l’estesa
grandària del cel
ets far i llanterna,
bonica lluerna,
i copa  de mel;
musa de poetes
i font de cançons,
i silent testimoni
dels jocs de l’amor.

Glòria Judal

CONSTEL·LACIÓ D'ORIÓ

DAMUNT LA BOIRA

Et sé ara damunt  la boira,
bella amiga que en les nits d’estiu
et feies propera i jugaves a fet

NEBULOSA DE LES PLÈIADES

amb les teves canviants fesomies
entre els arbres i els núvols.

La densa borrassa humida
avui plana i no et veuré
eixir campanar amunt
bellament agençada de llum maculada.

Qui sap si en nits com aquesta, al cel,
Orió ateny amb les seves sagetes
les codiciades Plèiades
mentre tu fas el teu destí ballant,
calçats els  peus
amb sandàlies irisades,
i quan  la feixuga i capriciosa boira
et vela, com avui, a la meva gelosa mirada.

Glòria Judal

(A través de l'arxiu  penjat  per Catalunya Ràdio podeu escoltar en la veu de Lluís Soler, principalment, el text íntegre de Lluna de gener.)

  POESIA TRADUÏDA -dificultat d'interpretació-

Amb aquest afany de transitar pels camins de la poesia, no sempre m’ha resultat "relativament fàcil" aconseguir la lectura d’una obra amb la cadència que li corresponia. Per fer-me entendre: que en ser dit el text, aquest arribi a assolir, en llegir-lo per a mi o bé oferir-lo, un  grau de comoditat que me'l faci gaudir. Aquest  exemple de dificultat se'm presenta en el text, en vers,  de  L’Odissea.
La que tinc entre mans és el segon treball de traducció de la mateixa obra amb la qual va enfrontar-se  Carles Riba, aquesta vegada a petició de Marià Manent,  quan aquell va tornar de  l’exili l’any 1943.
L’obra -de gairebé cinc-centes pàgines, il•lustrada amb 41 gravats sobre fusta  per C. Ricart- té per a mi la dificultat d’haver de ser llegida amb una musicalitat que no trobo. Riba, que volgudament ha respectat els clàssics peus de l'hexàmetre, al pur estil homèric,  me'n dificulta la lectura per la forçada sintaxi. Ell, purista de mena, va fer un treball tant erudit, que per la seva dificultat s’allunya del lector, car li demana un esforç molt considerable. Joan Mira, que també l’ha traduïda darrerament,  l'ha treballada per manera de fer-la accessible,  i no per això menys qualitativa de traducció, la qual cosa és molt d'agrair pels qui tenim necessitat d'endinsar-nos-hi.

Diu C. Riba: “Una producció en prosa pot seguir amb fidelitat honorable el relat homèric, reduint-lo tot ell, per dir-ho així, a pur contingut; però molts dels elements  poètics de l’estil, i certament els més característics, apareixeran  trossejats i absurds en un vers que no tingui la ponderació i un desplegament similars als de l’hexàmetre.”
També diu el traductor, en la seva introducció a l’obra, que "no hi ha, en la història de la poètica, un metre que més minuciosament hagi servit les exigències de la més fina orella; i és ben cert que, com més la seva imitació s’ajusta a l’esquema teòric, més lliure i còmode és el so amb que es desplega".
Però és clar que això ho diu un qualificadíssim poeta i professor de grec! Per a un lector de volada moderada, no és tan fàcil fer-la com li agradaria, la lectura, i s'adona aviat que desafina alguna cosa, tant més  si  la fa en veu alta.   I, sinó, poseu-vos-hi!
                                   
Afegeixo que d’aquesta segona traducció se’n van editar només tres-cents facsímils, els quals van tenir dificultats per arribar a mans dels selectes lectors que els esperaven, tota vegada que el permís de publicació no era fàcil d’obtenir per  l’oposició del règim,  i va haver de treballar-s’ho molt el mateix Riba amb l’aleshores ministre de cultura del govern franquista.

Estiu del 1993 Carles-Jordi Guardiola :” Riba, retornat, com heroi, “a la terra paterna, després de molts treballs retrobada” ens fa deixa del seu geni i del seu art en la traducció  del llibre més bell del món, L’Odissea d’Homer.

Gravat de C. Ricart

                                     
(ATENEA  parla amb  ZEUS)

-Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen,
si doncs ara per fi és plaent als déus venturosos
que el prudent Ulisses retorni al seu habitatge,
Hermes tot d'una enviem, el missatger  Argifontes,
cap a la illa d'Oggígia, i que faci conèixer  de pressa
a la Nimfa rullada la nostra infal•lible volença,
que és el viatge d'Ulisses el pacient,  perquè torni.
Jo a Ítaca  en tant aniré, per tal d'abrivar-li
més el fill que no està, i a posar-li en el cor embranzida
perquè cridi a la plaça els aqueus de flotant cabelleres
i als pretendents  s'expliqui d'un cop, que tothora li maten
bèns a folcats i les vaques rodones, de peus giradissos.
I l'enviaré a Esparta, i a Pilos sorrenca,
per saber del retorn del seu pare, si res sent a dir-ne,
i perquè sigui tingut en bona fama entre els homes.
Tal havent dit, es cordà sota els peus les belles sandàlies
no envellidores, d'or, que la duien per sobre la humida
i per sobre la terra infinita, amb el buf de l'oratge.



Bevent d’aquesta obra clàssica i cabdal, fa uns anys vaig descobrir Odisseu, d’Agustí Bartra, poeta que també va patir el vertigen de l’exili. Aquesta altra obra, pura prosa poètica, fa unes tals recreacions d’escenes i de personatges manllevades de L’Odissea, que gairebé gosadia dir –i ningú se m’espanti- que d’alguna manera la complementen, tal és la aportació  descriptiva, la bellesa  de continguts i l’alt registre literari i lingüístic. No agrairé prou a l’atzar el dia que la vaig descobrir dins el calaix d’una taula atrotinada de les dependències de la rectoria d’un poble segarrenc, i que ningú d’aquells rodals mai trobarà a faltar. El destí la guardava per a mi, n’estic segura. D’aquella troballa se’n van esdevenir experiències poètiques i personals que van marcar-me indefectiblement.

                                                                      Agustí Bartra

L'ARADA BLANCA -II (fragment)

A sol eixit, Telèmac s'adreçà vers la mar.
Després de vagar pels arenys de la platja, puja a asseure's al cim de Cap Roig, indret acostumat en les seves  solitàries vagaries, a l'extrem sud de la Cala d'Alció. Enfront, a l'altra banda de la calanca, s'afuava dins la mar la Punt de Rea, esperó rocós d'un promontori espès de ginesteres i tamarius.
Telèmac mirà la mar, distret, pensant en Haliterses i en allò que li havia dit. L 'havia vist, o mig vist, adés, prop d'una olivera. El vell Heliterses devia haver estat esperant que passés, però en atalaiar-lo, s'amagà darrera el tronc.
-Fill d'Ulisses! -havia cridat el vell.
-Què voleu, Heliterses? Per què us amagueu?
-Les aguiles d'or! Les aguiles d'or!
Què dieu?
-Volen de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen de dia i de nit les gran àguiles. I tot allò que s'arrosssega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt, Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima per què s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes per deixar d'èsser fill per esdevenir-te en hereu? T'has de crear una tornada en el vent i en l'atzar,,,Ha! Ha! Ha! Les àligues d'or volen, volen, volen en la meva fosca...
L'arravatada vehemència d'Haliterses, a qui cercà debades per l'oliverar, l'havia somogut, aquesta vegada. Les àguiles d'or de la follia del vell ocellaire bé podien ésser el signe de la partença.

8 de gener 2013