NADAL EN LA POESIA

És gairebé inevitable arribar a les portes del Nadal i no agafar el CD del Pessebre, de Pau Casals, i anar resseguint el text de Joan Alavedra. De submergir-se en la música i copsar  la simultània  evocació entre les dues imatges: Nativitat i Passió.

en el passatge dels camells, fa al•lusió  a l’enyorança que sent el poeta per la seva terra.

Com no emocionar-se sabent en les circumstàncies que es va anar gestant, la relació entre els dos personatges, mestre i poeta, la seva entranyable amistat  en el difícil exili (en el passatge dels camells, fa al•lusió  a l’enyorança que sent el poeta per la seva terra), i, posteriorment, la tasca de portar l’obra arreu del món com un missatge de pau a la humanitat.

Pau Casals i Joan Alavedra

S’estrenà a Acapulco l’any 1960.  

Diuen així els darrers versos on tota la massa coral i els instruments vibren proclamant :

Pau a la terra !

Mai més cap guerra !

Mai més pecat !

Pau als homes de bona voluntat !

PAU !

Un altre gran poema, El poema de Nadal,  de J.M. de Sagarra, ens transporta  amb la seva àgil ploma a una imatgeria a la qual dota de vida i sentiment,  amb el doll d’adjectius que només ell és capaç d’arrencar a  la  nostra  llengua. Ens parla del misteri que sols pot dir una Estrella. Ens mostra el camí per a l’alegria nova. Grata la nostra part fosca amb la representació del rabadà  i la seva sordesa. I ens parla d’una  Verge  i l’Infant a la falda, i la dolça cançó de bressol, tan coneguda. I d’un íntim desig de canvi. 

Diu el poeta:

Josep M. de Sagarra

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós,

i diguem; “Glòria a Déu a les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes (i dones)  de bona voluntat.

Però també hi han hagut i hi ha  molts poetes que han dit el seu sentiment nadalenc, no amb tant de ressò, ni tan abastament com els anteriorment ementats. Un d'aquests poetes és Jordi Pàmias, de Guissona, La Segarra, que ens descriu una escena tan entranyablement casolana, que se’ns fa  fàcil de  visualitzar, així com d'entendre el missatge que amara el seu esperit.

NADAL A ÚLTIMA HORA

Sona, a la ràdio, música de Bach.

Mentre la vila dorm, surt al balcó

la mare i diu, mirant de fit a fit

la xarxa d’estels :

Aquesta nit farà una gran gelada !

I, arreu del món, els innocents ignoren

que la cova és molt lluny: gairebé  a dos-mil anys

de distància…És un xic oblidadís, el pare,

i avui oïa missa sense afaitar; ha besat

l’Infant remot, amb el pèls que punxaven…

Hem dinat a la taula de la cuina

tots tres, amb cara riolera

i dits flairosos de perdiu Toscana.

Però el vells i els escèptic,

com si no fos Nadal, s’han encauat

al cafè, a corre-cuita

-als ensopits cafès d’arreu del món…

Després d’un matí rúfol, la boira s’ha aixecat,

Figureta de fang del meu Pessebre
aquarel.la Glòria Judal

i el pare deia amb ulls brillants: -Mireu,

quin sol que fa! Me n’aniré als afores,

a collir quatre fulles de julivert   ... –La mare

ha somrigut, falaguera; sabia

que en portaria un bon grapat...La boira

s’haurà aclofat en altres fondalades.

Ara els estels fulguren, en la nit freda. I sento

-com una dolça càrrega, assumida a despit

del meu vell egoisme- la fadiga

del innocents, que no han trobat enlloc

el camí del Misteri.

Sona, a la ràdio, música de Bach.

PARAULES A MARIA

Et neix l’enunciat, Maria,

canta-li una cançó de bressol

que és freda la nit,

i ho serà el nou dia;

cobreix amb l’escalf dels teus braços

                                  el seu diví cos.

La teva mà fina acarona

la galta del nostre misteri més gran:

El Fill de Déu, fet home.

Escolta, Maria, la pau de l’hora,

com els serafins del cel davallen

i als pastors diuen

que ja és nat el Rei dels humils.

Que suau llisca l’aigua...

Com s’atura l’aire...

Mira, Maria, com brilla l’Estel!

(Una nit com aquesta,

la duem al pensament

d’ençà que érem criatures

i ens embadalíem mirant

aquella cova de fusta

i les figures de fang...)

Si un dia, Maria, l’Infant t’oblida,

si es trenca el somriure

al teu llavi amorós, si la mà

no t’arriba on voldria el cor

i el veus al Calvari, morint per a tots,

que la teva veu dolça,

per darrer consol,

l’acompanyi a la casa del Pare,

amb la seva primera cançó de bressol.

Glòria Judal

POESIA I TARDOR

Si hi ha alguna estació de l’any poètica per excel•lència, aquesta, és la tardor. Els poetes, sovint tocats per la melangia, prou s'hi han recreat.

És el temps de l’inici del silenci i la nuesa a les branques dels arbres, de la llum que va desertant de les tardes, dels magnífics cromatismes a les arbredes de fulla caduca, de les neus primerenques, dels calfreds que ens agafen a traició, de les boires  que engoleixen el paisatge i que retornen la humitat a les molses assedegades,

La tardor, que a ciutat comença imperceptible, a mitjan novembre senyoreja fins a les portes de Nadal, estalonada ja per l'hivern, i dia a dia es va minifestant amb signes parladors als meus ulls en el quotidià itinerari: als tarongers de la placeta els verolen els fruits; dels plataners devallen les fulles a balquena; la mainada del veïnat s’encaua aviat; la gent va traient els abrigalls de l’armari… I, també, aquesta sensació de melangia que tant m’és coneguda!

Arreu, els ulls contemplatius dels esperits sensibles canten el paisatge i, amb ell, el propi estat d'ànim.

Una petita mostra del que aquesta estació evoca als poetes d'ací i d'allà.

“Aquell capvespre tardorenc guardava silenci.
Les despulles sagueres del sol ponent cremaven, somortes
sobre les forestes llunyanes, com una torxa girada
pel vent envers la mà de qui l’arborava
en llarga flama carmesina; com una teia;
i dessota la boscúria negra.”                       R.Browning   (Trad. Antoni Turull)

L’any se’ns mor amb llum de vespre;
el poeta remuga per boscos tardorals
i escolta els sospirs
entre les fulles caigudes.      (de l’alemany)

NOVEMBRE    (fragment)

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és grat arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc  sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.               J.M. Sagarra

                                            

LA FULLA

Era alta nit, i d'un posat
esquerp, En fora de ciutat,
jo anava dins
un carreró ple de jardins
i de casetes ben barrades.
Alçava l'aire  en remolins
les polsegueres malmenades.

En el començ de carreró

hi ha un gran barranc, (de nit,fa por)

amb una arbreda espesseïda,

i a l'altra banda una paret;

i mig perdut, un fanalet

sobre el barranc, que plora i crida.

Dalt del carrer hi ha la mutanya

(de nits tan alta, tan estranya).

Si hom es gira, com desfent

el seu camí, veu en el vent

les llegües llargues, inhumanes,

i, al lluny de tot de lers afraus,

les llumenetes ciutadanes,

com llantions de tantes naus.

I en un topant de l'alta nit

dequeia el vent. I, tot seguit

que es féu sospir  dins sa capulla,

per un refrec gentil, pausat,

jo vaig sentir que al meu costat

feia camí una fulla.

D'on va venir?

Mai no ho sabré.

Faig una passa en el camí,

i ella també.

Si m'aturava a mig carrer

ja no sentia el frec lleuger;

tant desitjà, sempre a la saga,

d'endevinar el meu grat,

que em veia en dubte i ja, manyaga,

va anar alentint-se al meu costat.

Era una fulla vermellenca,

potser emmenada del seu branc

quan el ponent féu esboranc

en l'alta arbrera tardorenca;

potser caiguda, un poc llamenca,

quan s'esvaí l'última llenca

d'un núvol rosa, abans de sang.

Potser va caure per malalta,

potser per viure entre la gent,

potser amb l'afany d'ésser més alta

si la prenia un cop de vent.

Volgué lliurar-me -gosaria?-

algun secret amb dolç desmai;

i començava i li dolia,

sens mai atànyer el seu esplai.

Dir-me un mot, volgué debades

en el capdell de les ventades

i els cruiximents de tot arreu:

quan em parava a oir-la sola,

era encongida la fullola,

tota poruga i sense veu.

En obrir jo la meva porta,

empesa enllà, la fulla morta

no va conèixer el meu llindar.

Vaig mirar enfora ans de tancar,

a poc a poc movent la porta...

I perdé el vent el seu braó.

I, dins ma cambra, bella estona,

sense delit de cap claror

era ma pena pariona

d'aquella invàlida negror.

Entre les mans caigué mon rostre

en mai no vista solitud.

Oh quin ofec, parets i sostre,

igual que fustes d'un taüt!

I vaig sentir de mica en mica

l'ombra que es mou, la que somica

en els topants adés quiets.

I van sonar dolços retrets;

me'ls feien cares blanques, fines,

nimbades per la mort,

amb un secret a flor de nines

que no trobà conhort,

car, escampades, les havia

deixat en l'aire condormit,

per cansament, barroeria,

oblit o pressa, dins la nit.

Quin greu d'haver-te desatesa,

oh fulla, dins la feredat!

Que no em castigui l'escomesa

d'un record teu enverinat

en l'últim freu de la tristesa

quan seré jo fulla malmesa

en l'hora sense pietat!

      

                             Josep Carner, "el Príncep de les Lletres Catalanes".

TARDOR AL MONTSENY

Fageda d'en Jordà  - Fotgrafia Glòria Judal

Matí de pluja.

Plorava l’avellaner
la seva llàgrima d’or,
plomall de sol en desmai.
El bruguerar anava perdent
les seves menudes roses.
La molsa, fresca i esponerosa,
mirava el dia amb delit
i, les petites falgueres,
respiraven  lliures en el fred
com flametes  vives
en el llantió del món.
Dins la calma del bosc,
perduda en el temps,
una masia aïllada...
Al fons, la boira
desdibuixava les muntanyes    
fent només una grisalla
d’aquells penyals gegantins...  

(La fronda del Montseny
et feia present en el record.
Entre el verd fidel de les alzines
i el sofert del sota bosc
veia el color dels teus ulls
mentre la pluja arrencava sentors a la terra
aquell diumenge de tardor
que tant lentament bategava.)

Glòria Judal

JORDI ARBONÈS – l’art de la traducció.

1929-2001 escriptor i traductor

Segons deia, Jordi Arbonès, "la traducció és un art, com ho és la literatura de creació, i cal tenir ben present que el traductor ha de ser, també, escriptor,  altrament mai podrà ser traductor".  Per a dedicar-se a aquest art, hom ha de tenir un gran coneixement de la pròpia llengua, dominar les regles, conèixer els matisos, els nivells de llenguatge, el lèxic, la parla col•loquial…D’aquí, -diu-,que sigui imprescindible de llegir els clàssic de la nostra literatura, els poetes, els novel•lites, els narradors. 
La traducció exigeix moltes hores de  feina callada, silenciosa, de gran concentració, durant les quals el traductor estableix un diàleg íntim i directe amb l’autor. El  bon traductor pateix i gaudeix de la feina, dels reptes que se li presenten, perquè cada nova obra a traduir, malgrat el bagatge dels anys de treball, li presenta nous esculls que la veterania ajuda a resoldre i, " l’apassionament i l’amor que hi posarà en cada una d’elles serà el mateix tant si  l’obra  a treballar és una obra literària important, com un obra de lladres i serenos". 
A tall d’exemple, el que suposà a Joaquim Mallafré la traducció de l’Ulises de Joyce per a la qual li va caldre "recórrer a diccionaris generals i enciclopèdies de l’idioma original, altres llibres de crítica, d’anàlisi, guies de lectura etc., als diccionaris de Fabra, d’Alcover Moll, de sinònims, d’argot, mèdic, de la construcció, als llibres dels ocells de la GEC etc.
Cal, prèviament a traduir l’obra, conèixer i  fullejar alguna biografia de l’autor, llegir altres obres seves. L’època, la geografia, l’entorn social, polític, cultural, donen al traductor molta informació que sens dubte l’ajudarà a aproximar-se més a l’autor, tant més si és consagrat i de segles passats perquè es presentaran dificultats: arcaismes, anacronismes... que haurà de saber resoldre quan es presentin".

Penso, modestament, que la traducció és un art que comporta un profund respecte i admiració vers l’obra a traduir i una prudent creació sempre que el text  ho hagi de menester i no desvirtuï mai l’obra original. Hi ha,  però,  traductors que van a tant per pàgina, que, per exigències editorials,  els donen el llibre fraccionat i han de complir amb un termini pactat.  Per a ells és una feina, però no  un art. Aquest mai ha estat el cas de Jordi Arbonès, que sempre es va defensar contra aquestes imposicions.

Sortosament la nostra llengua  té traductors amb lletres d’or, i dic té malgrat hagin traspassat, perquè el treball és viu cada vegada que es llegeix: Carner, Sagarra, Riba, Joan Oliver, Andreu Nin, Joan Tasis, ells ja van deixar feta una feina, un pòsit  quantitatiu i qualitatiu que a gent de la meva generació li ha permès sentir i dir en la seva llengua vernacle els sentiment expressat sobretot per poetes d’  altre temps i en altres idiomes, la seva obra; el fruit del seu esforç, de la seva creativitat, que va omplint i enriquint el nostre esperit, la nostra parcel•la cultural.

Jordi Arbonès va morir el  6 d’octubre del 2001 a Buenos Aires.
El 21 de maig del 2003 la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona va crear la  CÀTEDRA JORDI ARBONÈS DE TRADUCCIÓ, de caràcter honorífic, arran de la cessió del llegat d’aquest traductor. Jordi Arbonès constitueix un cas especial en la història de la traducció i la literatura recents perquè, d'una banda, va donar a conèixer al lector català grans noms de la literatura anglosaxona i, de l'altra, va dur a terme una obra de creació en gairebé tots els gèneres, encara poc coneguda. (Tetx extret de la pàgina de la pàg. Càtedra Jordi Arbonès de Traducció)
                                                        
                                                           *****************
Traducció al català de Les bijoux, de Les fleurs du mal, de C. Baudelaire.

Anava tota nua, la ben amada,
i tant el cor em sabia
que no es llevà les dringadisses joies
que esponerosa lluïa
com una esclava mora
en llurs dies d’esplendor.

Quan ballant escampa
el seu graciós renou,
l’univers de metall i pedreria
m’extasia, i freturosament
estimo tota cosa on s’alien el so i la llum.

Ella, ajaçada, es deixava voler.
Damunt del llit somreia afalagada
al meu cor profund i dolç com el mar, 
que vers ella remuntava
com d’un penya-segat.

Fixant, com un tigre domat,
els ulls en mi, vagarosos i somniadors,
assajava nous aires en el seu cos.
Candidesa i sensualitat aparellades
li conferien insòlits encants;
.
i braços, cames, cuixes i malucs,
que els olis han polit,
com un signe que oneja,
lliscaven davant els meus ulls
de serena i clara mirada;

i el ventre i les seves sines,
gotims del meu vinyar,
s’acostaven més càlidament
que els àngels del mal
per pertorbar el viure reposat
de la meva ànima,
foragitant-la del cim clarós

on sola i encalmada residia.

I creia veure unides en una sola imatge 
els flacs d’ Antíope i un bust adolescent;
així emergia la pelvis de tan potent semblança.
Bruna i ferotge. Quina superba talla!

I condemnada la llum a l’agonia,
il•luminant l’alcova tan sols la llar encesa,
a cada batec de l’ardent brasa,
com s’amarava de sang, la seva pell d’ambre!


Traducció: Glòria Judal 
Treball 28-11-2012

LA TANKA (CATALANA)

“tan”= breu; “ka”= poema

La tanka catalana que actualment coneixem, la devem a l’experiència de diferents poetes del nostre país que, havent llegit les traduccions que a l’anglès i al francès van fer-se de les composicions japoneses, se n’inspiraren i recrearen, adoptant-la com una forma més d’expressió pròpia.

Les primeres experiències en la nostra llengua es remunten a començament del segle  XX. L‘any 1909 Joan Alcover en fa una aproximació a l’expressió poètica, més breu encara, l’haikai, 4-6-4, en el seu llibre Cap al tard. Van ser, però, Salvat Papasseit, Appeles Mestres, Marià Manent, Rosa Leveroni, Màrius Torres, Josep Carner, Espriu i Palau i Fabre... els qui, entre d’altres, van utilitzar la tanka com a forma de versificació poètica. 4-6-4-6-6

Un dels principals poetes -tot i apuntar-s’hi més tard- i que de fet va marcar gairebé de manera indiscutible la normativa que encara ara es segueix per aquesta composició, va ser Carles Riba. Al seu retorn de l’exili va trobar que aquesta estructura de forma epigramàtica i encara per estrenar dins la seva manera de versificar, era el vehicle concís i de síntesi idoni per a la seva necessitat de tronar a manifestar-se segons moment i circumstàncies.

Tot i que en un principi va menystenir la tanka japonesa, interessant-li només l’estructura, va acabar per exigir-ne tant: en contingut, resolució i mètrica, que Màrius Torres, a qui li florien aquestes composicions amb alegre facilitat, davant les reflexions sobre l'abaratiment de contingut que podia suposar el fet que tothom s'hi veiés amb cor (no era una crítica a Màrius Torres), va acabar per autolimitar-se’n les composicions. Qui va qüestionar la manera ribiana de fer, però, va ser,  Miquel Desclot, -sobretot en les traduccions del japonès, passades per un anglès respectuós amb els continguts però sense sotmetre’s a l’encorsetament sil·làbic-, deia que prefereia fer-se concessions, atesa la manera natural amb què versifiquem en llengua catalana, sovint amb finals “aguts”, abans que quadrar-la a despietats cops de destral.

Desclot, en la següent tanka deixa de banda la norma i, per ser fidel al contingut original, acaba cada vers amb síl·laba tònica.

Com el mariner   

que ha perdut el governall 

en travessar el freu,

em pregunto el rumb incert   

de la cursa de l’amor.

(Sone Yoshitada)

Traducció de tankes de l’anglès al català.

(Per a tot coixí les herbes) Miquel Desclot.

Pur, si en aurora

sempre futura el deixes,

el mot, i pura

la dura perla estranya

d’on sempre el vers és verge.

(Carles Riba)

(“reflexions estrictament metapoètiques”, diu M. Desclot referint-se a un dels aspectes de la poesia de Riba)

Vol de les garses

damunt l’herba florida,

oh primavera!

S’apropen les collites

dels besos saborosos.

(Rosa Leveroni)

1-

Tot el silenci

d’aquesta nit tancada

on l’aire pesa,

amb veu acompassada

el trenca el toc de l’hora.

2- SÍRIA

La por assetja.

Pobres infants insomnes!

Conta’ls rondalles

sota la lluna plena

allà on mor l’esperança.

3-

Oh, l’atzarosa

vesprada que ens delita

amb cant als cossos!

Que lluny queden els dies                

d’oblits i mel  amargues!         

1-2-3-Glòria Judal

AUSIÀS MARCH

      Si en l’entrada anterior parlava de la Comtessa  de Dia com a poetessa de la qual tenim referència en la part més septentrional del mapa germà en la llengua, l’occitana, ara és al punt més meridional on he anat a rescatar  el nostre més gran poeta líric europeu del segle XV.

AUSIÀS MARCH,  1400(Gandia-Veniarjó València ?)-1459- València: “cavaller valencià de nació catalana”; fill del  poeta i cavaller, senyor de Beniarjó i home de confiança del primer duc de Gandia (Alfons d’Aragó, dit el vell), Pere Marc. Sintèticament el tenim situat en un temps i un país, i d’origen noble. L’educació del jove March ens cal situar-la a la cort de Gandia i en la reial de València.
A partir de la coronació d’Alfons el Magnànim es convertirà en un jove i noble senyor, destre en les arts de la falconeria i de l’amor, i en un company del jove rei en les aventures guerreres a Itàlia. És de rellevar el tracte que tindrà a la cort amb Jordi de Sant Jordi –poeta, músic i cambrer del rei  i amb Andreu Febrer, savi diplomàtic, traductor de la Comèdia, de Dante. D’aquesta època seran els seus cants d’amor o de voler amorós, més ben dit.
No va ser però  fins el segle XX que la personalitat global d’Ausiàs March va aprofundir-se abastament. Estudiosos de la seva obra: Martí de Riquer, Lola Badia, Joan Fuster, Joan Ferreter i tants d’altres,  van fer que l’obra del poeta de Gandia es conegués a través de lectures, comentaris textuals i històrics, permetent que la poesia marquiana recuperés la vigència complexa i perenne d’una obra clàssica.
Per aquells que havien fet camí vers el coneixement del personatge, els  n’arribava una recreació esbiaixada: la del  jove i “potrós” cavaller femeller, contradictori senyor enamorat de les dolçors i amargors del cos, savi irònic i filòsof vital.  Però, què més hi havia ? La seva coneixença ens l’havien bandejada durant segles; poc més que un nom i una data dins un llibre de literatura del nostre batxillerat  dins el qual es parlava  només dels forans. Sintèticament, era  citat al costat de Janot Martorell i, estirant molt, de Jordi de Sant Jordi. El nostre contemporani Raimon el va apropar amb quatre cançons a la massa sedenta de signes identitaris; però continua essent, per la gran majoria, un gran desconegut.

Ara, amb comoditat, podem fer-nos una més ajustada semblança del poeta i la seva poesia que especula, sentencia i dicta consells sobre el sentit humà i el diví de l’amor i el dolor. Ausiàs March al llarg del segle XVI fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll.
Ara, una lectura entenedora. En paral·lel a la versió original adjunto l’adaptació al nostre català contemporani feta per Josep Piera, poeta i narrador, de Beniopa (Gandia), d’un dels poemes d’Ausiàs March.



Bibliografia
Ausiàs March - Una tria  Versió de Josep Piera
Tast de Clàssics - Editorial Barcino

 ALT E AMOR, D’ON GRAN DESIG S’ENGENDRA

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e el calor no em surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,    
car mos senyals demostren viure poc.

Metge cient no té lo cas per joc
car el calor no surt a part extrema:
ignorant veu que lo malalt no crema
e jutji’l sa, puig que mostra bon toc.
Lo pacient no podrà dir son mal,
tot afeblit amb llengua mal diserta;
gests e color assats fan descoberta
part de l’afany, que tant com lo dir val.

Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puig crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt coberta
cella per què amor és desigual.

PLAER I AMOR, QUE ENGENDREN EL DESIG

Plaer i amor que  engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porte al cor continuo foc sense fum,
i el calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora.
Els símptomes demostren poca vida.

El metge savi no pren el cas per joc  (ver)
si la febre no s’exterioritza;
l’ignorant veu el malalt que no crema
quan ell li toca el front, i el jutja sa.
El pacient no pot dir el seu mal
perquè, afeblit, té la llengua travada;
els gestos i el color bé descobreixen
el seu afany, que val tant com el dir.

Plena de seny, no cal dir-vos que us ame,
ja tinc per cert que n’esteu ben segura;
si bé mostreu que no teniu idea
d’allò que fa l’amor tant diferent.

. . . . .

LA MEVA POESIA

CAMINET DE DIDALERES

Quin verí per el teu cor,
quin nèctar per a la teva boca,
quin amic pel teu sojorn
camí meu de didaleres
que duu frisança al teu cos!
Camí que et duu entre falgueres
al brollador de la font.

Glòria

PRESENTACIÓ

El fet que hagi triat fer aquest treball és per la seducció que sempre m’ha produït la paraula com a vehicle per expressar allò que d’una manera o altre, i per circumstàncies diverses, ha colpit  l’ esperit de l’home al llarg de la seva vida.

Qui té la sort de tenir als ulls físics i als de l’esperit la mirada poètica –sovint, innat-, que és, òbviament, el que se’n desprendrà dels autors amb que aniré documentant el treball, té un plus afegit a la seva persona. És un regal del déus, però també un repte entre plaer i exigència, si el camí a seguir és el delicat camí de la poesia. Animem-nos, que destí com el de Màrsies, no se’n sap cap altre! 

Sempre m’ha agradat llegir poesia. Va arribar un moment, però, que vaig necessitar penetrar-la pel pur plaer de fer-ho. Quina descoberta no només llegir-la, sinó verbalitzar-la pel goig de sentir vibrar el so de cada una de les paraules dins el clos de la boca, assajant-li el to més escaient per reflectir el contingut del text, la intencionalitat que l’autor li deuria donar quan l’escrivia. Vaig descobrir paral•lelament al goig, el gran respecte a la paraula. M’hauria d’auto exigir molt; el món on em ficava, ni que fos per a mi i quatre malalts més de poesia, era tota  una Art. Vaig tenir la gran sort de trobar amb qui compartir aquesta aventura que fa vint anys que dura i que, a més, va inquietar-me prou per a no quedar-me només a les portes de la poesia, sinó a conèixer la vida dels respectius autors tota vegada que era així quan els continguts es feien més entenedors. 

Hi participaré també amb aportacions meves. La meva poesia pretén ser entenedora, no només per a mi, sinó també per als altres, per si mai s’escau, com ara, que l’hagi de compartir-la. Els temes que m’han colpit són comuns a tota la humanitat; així doncs, hi haurà una mica de contemplació de la natura, cant a l’amor o al desamor, al dol, la pàtria, una mica d’erotisme…Tot a la meva manera personal i influïda per la munió de lectures de poesia que he anat fent, a estones, de poetes d’ací i d’allà, durant els darrers quaranta-cinc anys.

                                                               . . . . . 

Em plau començar la introducció de poemes amb un dels que va compondre i musicar la trobairitz Comtessa de Dia -Beatriu de Dia- d’Occitània, a finals del segle XII, mitjans del XIII.  

És un cant a l’amor perdut i el desig de recuperar-lo.

(CANÇÓ) fragments

I-   Estat ai en greu cosier

     per un cavaller qu’ai agut,

     e vuoil sia totz temps saubut

     cum l’ieu l’ai amat a sobrier:

...

II-  Ben volria mon cavalier

     tener un ser en mos brats nut,

     qu’el s’en tengra per ereubut

     sol qu’a lui fezes cosseillier;

...

III- Bels amics avinens e bos,

     cora.us tenrai en mos poder?

     e que jagues ab vos un ser

     e qu’ieu.s des un bais amoros!

La seva cançó "A chantar m'er de so qu'eu no volria", és l'única peça trobadoresca d'autoria femenina la música de la qual sobreviu intacta.[2]

Aquesta és la transcripció moderna de la cançó. El text en llengua provençal

I- He estat en greu dolor per un cavaller que em festejava, i vull que per sempre sia sabut que l’he amat ultra mesura.

II- Bé voldria tenir el meu cavaller, una nit, nu entre els meus braços. Que feliç que se’n sentiria, si jo li fes de coixí!

III- Bell, amic, plaent i bo: quan sereu meu? Si pogués jeure amb vós, una nit, i fer-vos una besada amorosa!

Un referent literari interessant és la novel.la de Doris Lessing, L'amor una altra vegada; en ella l'evocació de la Comtessa de Dia gravita constantment damunt d'un dels principals protagonistes de l'obra. Edicions Destino