AUSIÀS MARCH

      Si en l’entrada anterior parlava de la Comtessa  de Dia com a poetessa de la qual tenim referència en la part més septentrional del mapa germà en la llengua, l’occitana, ara és al punt més meridional on he anat a rescatar  el nostre més gran poeta líric europeu del segle XV.

AUSIÀS MARCH,  1400(Gandia-Veniarjó València ?)-1459- València: “cavaller valencià de nació catalana”; fill del  poeta i cavaller, senyor de Beniarjó i home de confiança del primer duc de Gandia (Alfons d’Aragó, dit el vell), Pere Marc. Sintèticament el tenim situat en un temps i un país, i d’origen noble. L’educació del jove March ens cal situar-la a la cort de Gandia i en la reial de València.
A partir de la coronació d’Alfons el Magnànim es convertirà en un jove i noble senyor, destre en les arts de la falconeria i de l’amor, i en un company del jove rei en les aventures guerreres a Itàlia. És de rellevar el tracte que tindrà a la cort amb Jordi de Sant Jordi –poeta, músic i cambrer del rei  i amb Andreu Febrer, savi diplomàtic, traductor de la Comèdia, de Dante. D’aquesta època seran els seus cants d’amor o de voler amorós, més ben dit.
No va ser però  fins el segle XX que la personalitat global d’Ausiàs March va aprofundir-se abastament. Estudiosos de la seva obra: Martí de Riquer, Lola Badia, Joan Fuster, Joan Ferreter i tants d’altres,  van fer que l’obra del poeta de Gandia es conegués a través de lectures, comentaris textuals i històrics, permetent que la poesia marquiana recuperés la vigència complexa i perenne d’una obra clàssica.
Per aquells que havien fet camí vers el coneixement del personatge, els  n’arribava una recreació esbiaixada: la del  jove i “potrós” cavaller femeller, contradictori senyor enamorat de les dolçors i amargors del cos, savi irònic i filòsof vital.  Però, què més hi havia ? La seva coneixença ens l’havien bandejada durant segles; poc més que un nom i una data dins un llibre de literatura del nostre batxillerat  dins el qual es parlava  només dels forans. Sintèticament, era  citat al costat de Janot Martorell i, estirant molt, de Jordi de Sant Jordi. El nostre contemporani Raimon el va apropar amb quatre cançons a la massa sedenta de signes identitaris; però continua essent, per la gran majoria, un gran desconegut.

Ara, amb comoditat, podem fer-nos una més ajustada semblança del poeta i la seva poesia que especula, sentencia i dicta consells sobre el sentit humà i el diví de l’amor i el dolor. Ausiàs March al llarg del segle XVI fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll.
Ara, una lectura entenedora. En paral·lel a la versió original adjunto l’adaptació al nostre català contemporani feta per Josep Piera, poeta i narrador, de Beniopa (Gandia), d’un dels poemes d’Ausiàs March.



Bibliografia
Ausiàs March - Una tria  Versió de Josep Piera
Tast de Clàssics - Editorial Barcino

 ALT E AMOR, D’ON GRAN DESIG S’ENGENDRA

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e el calor no em surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,    
car mos senyals demostren viure poc.

Metge cient no té lo cas per joc
car el calor no surt a part extrema:
ignorant veu que lo malalt no crema
e jutji’l sa, puig que mostra bon toc.
Lo pacient no podrà dir son mal,
tot afeblit amb llengua mal diserta;
gests e color assats fan descoberta
part de l’afany, que tant com lo dir val.

Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puig crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt coberta
cella per què amor és desigual.

PLAER I AMOR, QUE ENGENDREN EL DESIG

Plaer i amor que  engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porte al cor continuo foc sense fum,
i el calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora.
Els símptomes demostren poca vida.

El metge savi no pren el cas per joc  (ver)
si la febre no s’exterioritza;
l’ignorant veu el malalt que no crema
quan ell li toca el front, i el jutja sa.
El pacient no pot dir el seu mal
perquè, afeblit, té la llengua travada;
els gestos i el color bé descobreixen
el seu afany, que val tant com el dir.

Plena de seny, no cal dir-vos que us ame,
ja tinc per cert que n’esteu ben segura;
si bé mostreu que no teniu idea
d’allò que fa l’amor tant diferent.

. . . . .

LA MEVA POESIA

CAMINET DE DIDALERES

Quin verí per el teu cor,
quin nèctar per a la teva boca,
quin amic pel teu sojorn
camí meu de didaleres
que duu frisança al teu cos!
Camí que et duu entre falgueres
al brollador de la font.

Glòria