POESIA I TARDOR

Si hi ha alguna estació de l’any poètica per excel•lència, aquesta, és la tardor. Els poetes, sovint tocats per la melangia, prou s'hi han recreat.

És el temps de l’inici del silenci i la nuesa a les branques dels arbres, de la llum que va desertant de les tardes, dels magnífics cromatismes a les arbredes de fulla caduca, de les neus primerenques, dels calfreds que ens agafen a traició, de les boires  que engoleixen el paisatge i que retornen la humitat a les molses assedegades,

La tardor, que a ciutat comença imperceptible, a mitjan novembre senyoreja fins a les portes de Nadal, estalonada ja per l'hivern, i dia a dia es va minifestant amb signes parladors als meus ulls en el quotidià itinerari: als tarongers de la placeta els verolen els fruits; dels plataners devallen les fulles a balquena; la mainada del veïnat s’encaua aviat; la gent va traient els abrigalls de l’armari… I, també, aquesta sensació de melangia que tant m’és coneguda!

Arreu, els ulls contemplatius dels esperits sensibles canten el paisatge i, amb ell, el propi estat d'ànim.

Una petita mostra del que aquesta estació evoca als poetes d'ací i d'allà.

“Aquell capvespre tardorenc guardava silenci.
Les despulles sagueres del sol ponent cremaven, somortes
sobre les forestes llunyanes, com una torxa girada
pel vent envers la mà de qui l’arborava
en llarga flama carmesina; com una teia;
i dessota la boscúria negra.”                       R.Browning   (Trad. Antoni Turull)

L’any se’ns mor amb llum de vespre;
el poeta remuga per boscos tardorals
i escolta els sospirs
entre les fulles caigudes.      (de l’alemany)

NOVEMBRE    (fragment)

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és grat arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc  sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.               J.M. Sagarra

                                            

LA FULLA

Era alta nit, i d'un posat
esquerp, En fora de ciutat,
jo anava dins
un carreró ple de jardins
i de casetes ben barrades.
Alçava l'aire  en remolins
les polsegueres malmenades.

En el començ de carreró

hi ha un gran barranc, (de nit,fa por)

amb una arbreda espesseïda,

i a l'altra banda una paret;

i mig perdut, un fanalet

sobre el barranc, que plora i crida.

Dalt del carrer hi ha la mutanya

(de nits tan alta, tan estranya).

Si hom es gira, com desfent

el seu camí, veu en el vent

les llegües llargues, inhumanes,

i, al lluny de tot de lers afraus,

les llumenetes ciutadanes,

com llantions de tantes naus.

I en un topant de l'alta nit

dequeia el vent. I, tot seguit

que es féu sospir  dins sa capulla,

per un refrec gentil, pausat,

jo vaig sentir que al meu costat

feia camí una fulla.

D'on va venir?

Mai no ho sabré.

Faig una passa en el camí,

i ella també.

Si m'aturava a mig carrer

ja no sentia el frec lleuger;

tant desitjà, sempre a la saga,

d'endevinar el meu grat,

que em veia en dubte i ja, manyaga,

va anar alentint-se al meu costat.

Era una fulla vermellenca,

potser emmenada del seu branc

quan el ponent féu esboranc

en l'alta arbrera tardorenca;

potser caiguda, un poc llamenca,

quan s'esvaí l'última llenca

d'un núvol rosa, abans de sang.

Potser va caure per malalta,

potser per viure entre la gent,

potser amb l'afany d'ésser més alta

si la prenia un cop de vent.

Volgué lliurar-me -gosaria?-

algun secret amb dolç desmai;

i començava i li dolia,

sens mai atànyer el seu esplai.

Dir-me un mot, volgué debades

en el capdell de les ventades

i els cruiximents de tot arreu:

quan em parava a oir-la sola,

era encongida la fullola,

tota poruga i sense veu.

En obrir jo la meva porta,

empesa enllà, la fulla morta

no va conèixer el meu llindar.

Vaig mirar enfora ans de tancar,

a poc a poc movent la porta...

I perdé el vent el seu braó.

I, dins ma cambra, bella estona,

sense delit de cap claror

era ma pena pariona

d'aquella invàlida negror.

Entre les mans caigué mon rostre

en mai no vista solitud.

Oh quin ofec, parets i sostre,

igual que fustes d'un taüt!

I vaig sentir de mica en mica

l'ombra que es mou, la que somica

en els topants adés quiets.

I van sonar dolços retrets;

me'ls feien cares blanques, fines,

nimbades per la mort,

amb un secret a flor de nines

que no trobà conhort,

car, escampades, les havia

deixat en l'aire condormit,

per cansament, barroeria,

oblit o pressa, dins la nit.

Quin greu d'haver-te desatesa,

oh fulla, dins la feredat!

Que no em castigui l'escomesa

d'un record teu enverinat

en l'últim freu de la tristesa

quan seré jo fulla malmesa

en l'hora sense pietat!

      

                             Josep Carner, "el Príncep de les Lletres Catalanes".

TARDOR AL MONTSENY

Fageda d'en Jordà  - Fotgrafia Glòria Judal

Matí de pluja.

Plorava l’avellaner
la seva llàgrima d’or,
plomall de sol en desmai.
El bruguerar anava perdent
les seves menudes roses.
La molsa, fresca i esponerosa,
mirava el dia amb delit
i, les petites falgueres,
respiraven  lliures en el fred
com flametes  vives
en el llantió del món.
Dins la calma del bosc,
perduda en el temps,
una masia aïllada...
Al fons, la boira
desdibuixava les muntanyes    
fent només una grisalla
d’aquells penyals gegantins...  

(La fronda del Montseny
et feia present en el record.
Entre el verd fidel de les alzines
i el sofert del sota bosc
veia el color dels teus ulls
mentre la pluja arrencava sentors a la terra
aquell diumenge de tardor
que tant lentament bategava.)

Glòria Judal