LA TANKA (CATALANA)

“tan”= breu; “ka”= poema

La tanka catalana que actualment coneixem, la devem a l’experiència de diferents poetes del nostre país que, havent llegit les traduccions que a l’anglès i al francès van fer-se de les composicions japoneses, se n’inspiraren i recrearen, adoptant-la com una forma més d’expressió pròpia.

Les primeres experiències en la nostra llengua es remunten a començament del segle  XX. L‘any 1909 Joan Alcover en fa una aproximació a l’expressió poètica, més breu encara, l’haikai, 4-6-4, en el seu llibre Cap al tard. Van ser, però, Salvat Papasseit, Appeles Mestres, Marià Manent, Rosa Leveroni, Màrius Torres, Josep Carner, Espriu i Palau i Fabre... els qui, entre d’altres, van utilitzar la tanka com a forma de versificació poètica. 4-6-4-6-6

Un dels principals poetes -tot i apuntar-s’hi més tard- i que de fet va marcar gairebé de manera indiscutible la normativa que encara ara es segueix per aquesta composició, va ser Carles Riba. Al seu retorn de l’exili va trobar que aquesta estructura de forma epigramàtica i encara per estrenar dins la seva manera de versificar, era el vehicle concís i de síntesi idoni per a la seva necessitat de tronar a manifestar-se segons moment i circumstàncies.

Tot i que en un principi va menystenir la tanka japonesa, interessant-li només l’estructura, va acabar per exigir-ne tant: en contingut, resolució i mètrica, que Màrius Torres, a qui li florien aquestes composicions amb alegre facilitat, davant les reflexions sobre l'abaratiment de contingut que podia suposar el fet que tothom s'hi veiés amb cor (no era una crítica a Màrius Torres), va acabar per autolimitar-se’n les composicions. Qui va qüestionar la manera ribiana de fer, però, va ser,  Miquel Desclot, -sobretot en les traduccions del japonès, passades per un anglès respectuós amb els continguts però sense sotmetre’s a l’encorsetament sil·làbic-, deia que prefereia fer-se concessions, atesa la manera natural amb què versifiquem en llengua catalana, sovint amb finals “aguts”, abans que quadrar-la a despietats cops de destral.

Desclot, en la següent tanka deixa de banda la norma i, per ser fidel al contingut original, acaba cada vers amb síl·laba tònica.

Com el mariner   

que ha perdut el governall 

en travessar el freu,

em pregunto el rumb incert   

de la cursa de l’amor.

(Sone Yoshitada)

Traducció de tankes de l’anglès al català.

(Per a tot coixí les herbes) Miquel Desclot.

Pur, si en aurora

sempre futura el deixes,

el mot, i pura

la dura perla estranya

d’on sempre el vers és verge.

(Carles Riba)

(“reflexions estrictament metapoètiques”, diu M. Desclot referint-se a un dels aspectes de la poesia de Riba)

Vol de les garses

damunt l’herba florida,

oh primavera!

S’apropen les collites

dels besos saborosos.

(Rosa Leveroni)

1-

Tot el silenci

d’aquesta nit tancada

on l’aire pesa,

amb veu acompassada

el trenca el toc de l’hora.

2- SÍRIA

La por assetja.

Pobres infants insomnes!

Conta’ls rondalles

sota la lluna plena

allà on mor l’esperança.

3-

Oh, l’atzarosa

vesprada que ens delita

amb cant als cossos!

Que lluny queden els dies                

d’oblits i mel  amargues!         

1-2-3-Glòria Judal