JOAN SALES i MÀRIUS TORRES

                    JOAN SALES - MÀRIUS TORRES

Diuen que  l’atzar és capriciós. Sí, sí que ho deu de ser,  sinó, a sant de què, amb menys de 24 hores i en diferents llocs, l’obra literària de Joan Sales i l’experiència quasi sensorial amb Màrius Torres  han convergit amb mi dues vegades.  M’explico:

Habitació de Màrius Torres- Puig d'Olena

Cada any el Grup de l’Era del Mas Blanc convoca una activitat centrada en el poeta Màrius Torres. Assabentada amb prou temps, vaig decidir que aquesta vegada no em podia  perdre l'oportunitat d'anar-hi.

La pluja, que a primera hora del matí amenaçava d'espatllar el dia, va donar pas a un matí lluminós i ple de fragàncies al bosc humit. Així, doncs,  vam poder iniciar l'activitat contemplant d'entrada el rellotge de sol esgrafiat a la paret del mas i llegint el primer poema.  Els indrets que ens disposàvem  a trepitjar eren aquells que van acollir al poeta durant  set anys, fins que la Mort el va anar a trobar  al Sanatori de Puig d'Olena. Vam enriquir la  ruta escoltant  els  poemes de Màrius Torres, musicats per Meritxell Gené, i llegint fragments de la novel·la del psicòleg i teòleg  Paco Grande, “El sanatori de l’ànima”, de la qual en la contraportada, per fer-nos-en una petita idea diu: “Una crisi personal condueix un pragmàtic home de negocis vers el seu interior. La inspiració d’un poeta, Màrius Torres, una original ermitana i un insòlit espai de silenci, el Mas Blanc, l’acompanyen en la descoberta del paisatge profund i misteriós de la interioritat...").

Cantem els seus versos

                    


 

Discret recer de les despulles del poeta Màrius Torres
(segon nínxol a l'esquerra, ran de terra)

                              

Iris salvatge
per al jove poeta

La ruta-passejada va acabar amb tots els assistents asseguts damunt  la gespa del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja contemplant el modestíssim nínxol ran de terra on està enterrat el poeta  i que, de tan senzill, passa  desapercebut. Vam tornar a llegir,  cantar plegats uns versos i  deixar finalment que ens embolcallés el silenci.

Havent dinat, reunits a la sala de l'antic sanatori, qui va voler va  poder expressar com havia viscut l'experiència. Vaig sumar-me a la manifestació de descobertes i d’emocions del grup per poder exposar també les meves sensacions. 
Jo sóc habitual lectora de l'obra de M. Torres, i perquè la seva breu vida -cal recordar que va morir als 31 anys a causa d'una tuberculosi que el mantingué allunyat de la família durant el període de set anys que va durar la malaltia-, amb tot el desori polític i social que s'anava anunciant i que acabaria amb la Guerra Civil; les característiques de la seva personalitat -de formació metge, educat en la música, compromès políticament, profundament enamorat i conscient que l'estalonava la Mort, -m'ha predisposat sempre a llegir i rellegír amb unció i gran respecte els seus poemes, trobant en ells tan ben dit allò que és comú a la tota la humanitat si aquesta -l'individu o la col·lectivitat-  s'atura a escoltar la veu de l'esperit en estats d'aflicció o de joia, reflexionant sobre el que és humà i el  transcendent, o bé per deixar que els ulls gaudeixin amb la bellesa de l'efímer. 

 Al cap de tants anys de la mort de Màrius Torres, que evident es feia el  que deia Hölderlin  “el que perdura ho funden els poetes”. Els seus versos, com els de Beaudelaire, Vinyoli, Papasseit, no parlen només de sentiments, parlen del que té valor: l'experiència. I què serien si no experiències el que trobaríem tot seguit en els escrits d'ambdós personatges sobre els quals seguidament ens parlarien?

Màrius Torres i Mercè Figueres

Teníem anunciada per mitja tarda la presentació de la nova edició de  "Cartes a Màrius Torres" de Joan Sales. Aquest epistolari entre ell i el poeta de Lleida anava a càrrec de la néta de l'autor,  Maria Bohigas.
Quanta informació sobre els dos personatges! –Joan Sales també ho era, de poeta, entre moltes altres coses-, i sobre la relació mantinguda entre ells i  Mercè Figueres, pacient també del sanatori, la seva germana Montserrat, i la propietària de l'establiment Maria Plane; els diferents  sentiments que els unien i la importància cabdal d'aquestes tres dones  per a la custòdia i posterior edició de la poesia de Màrius Torres, duta a terme a Mèxic per Joan Sales durant el seu exili; complicitats aquestes sense les quals tota la poesia del poeta hauria estat requisada i destruïda pels feixistes.

Quanta informació extreta del si familiar i desconeguda per la majoria de nosaltres car, com deia Maria Bohigas, havia calgut temps i distància, i que tots ells haguessin traspassat per no envair allò que, sobretot pel que feia  a les dones implicades, consideraven pertanyent a la seva privacitat.

Algú dels assistents va dir que “Cartes a Màrius Torres”, de Joan Sales, és l'obra més important de la literatura catalana de tot el segle XX. Important pel que suposa de crònica en la qual es narren esdeveniments viscuts des de la implicació, com a observadors i com a víctimes, a través de l'epistolari entre dos amics que s'escrivien amb naturalitat i des de la confiança mútua, per tant, sense cap ànim de falsejar allò que s'esdevenia i del que  ells n'eren testimonis.   És un relat històric fidel, ampliat darrerament amb cartes de Mercè Figueres trobades casualment per la descendent de Sales  i que havien estat preservades  de seva divulgació  molt volgudament.

No vaig poder quedar-me a l'acte de cloenda. Encara les fibres de l'ànima dels qui van poder quedar-se fins al final van vibrar amb el recital homenatge a Màrius Torres, poemes cantats per la Meritxell i inclosos en  el CD  que porta el títol: "Així t'escau la melangia".

I finalitzo aquest escrit amb la justificació de la frase amb que l'encapçalo i que d'alguna manera m'ha empès a expressar-me, perquè la segona part dels capricis de l'atzar l'he viscuda aquest matí quan,  encetant  l'assignatura de "Taller de  narrativa i autors catalans",  el primer nom que veig que treu el cap és el de Joan Sales amb les  “ Cartes a Màrius Torres”. 

És clar, quin doll d'emocions  no em sobrevenia! L'experiència del dia anterior havia estat intensa i, ara, continuaria. Només calia parar bé les orelles i capbussar-m'hi, aquesta vegada però  de la mà de Dolors Vinyoles -la meva professora- i la dels companys de classe a fi de treure'n el màxim profit possible.

Això és la joia -ser un ocell, creuar 

el cel on la tempesta deixà una pau immensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Màrius Torres

Fotografies: Glòria Judal  i  arxiu de xarxa.
Bibliografia: "Sanatori de l'ànima", de Paco Grande. (Psicòleg, teòleg i analista junguià.) Pagès Editors
"Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales. Club Editor 2014
Aquarel.la: iris blau, Glòria Judal

       A LA MEMÒRIA DE M. ÀNGELS ANGLADA

El pròxim Sant Jordi s’escau el 15è. aniversari de la mort de M. Àngels Anglada. La nostra poeta  i narradora va morir en aquesta  festivitat tan vinculada a la seva vocació de dona de lletres que vivia i ens feia arribar la seva obra sempre, tractés el tema que tractés,  amb finíssima sensibilitat.

Recomano, per a fer-li en aquest dia tan especial, ple de sentiments a flor de pell, d’ amor, cultura literària i esperit de pertinença al país on hem nascut o ens  acull, un sentit reconeixement, poemes en mà, des de la intimitat del silenci o bé compartint-los, a l'ombra imaginària d’aquell enyorat  desmai, al peu de la font -l'altra Castàlia -on, l’ aleshores  noieta   M.Ángels , de “No em dic Laura”,  anava a buscar aigua amb el senyor Campdelacreu. 

Trobareu que els seus poemes són breus, capaços de dir-nos sintèticamente allò que ens vol transmetre, i com els d’un altre poeta, l’admirat Joan Vinyoli, “despullats d’arabescos inútils”. Són entenedors, clars com els seus cels atramuntanats: directes. 

M.A.Anglada ens fa penetrar amb fluïdesa  al contingut del poema, però, justament, aquesta  mateixa brevetat ens demana de posar-hi tots els sentits per gairebé arribar a palpar-los. Imaginem els paisatges de les seves “Dues planes”; sentim què va deixar en el seu cor  l’obra i el personatge de mossèn Cinto qui ,“Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills/ tu coneixes el gest més senzill per a dir cada cosa” ; traslladar-nos, mar enllà, per la màgia de la flaire dels llessamins, a Esparta; o bé compartir aquell neguit -que encara avui ens amenaça-  per la llengua,  demanant “A cada amic, cisellador d’imatges i caçador de mots, voldria dir-li: -fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.” i, dins del  mateix poema a Mossèn Cinto, abans iniciat, continua dient, i tan vigent! mantinguem-nos en actitud de permanent d'alerta i defensa  perquè “Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.”

La seva poesia no ha menester la rima clàssica; el seu vers ja conté  la musicalitat  en la frase, en la paraula triada,  en la llibertat que dóna al seu vers. És un plaer seguir-li la lectura pausadament, aturar-nos en ella per poder estimar “Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps”  i, “El mar, que va ser un dia camí nostre”.

Si un bocí de món ens ha robat el cor, ens delim per poder-hi tornar una altra vegada. Així passa amb la poesia i la narrativa de M.A. Anglada: ens fa sentir  addicció; creem lligams amb el  seu llegat literari a través del qual  ens fem còmplices  i veu,  per a què ultrapassi, malgrat el temps treballi per silenciar aquells qui no podem tangiblement  fer-los presents, allò que els transcendeix: la seva obra.

Amb agraïment a la poeta,  i sucant la ploma al cor, que és com  deia  Salvat Papasseit sorgeixen els poemes, afegeixo: 

TRES POEMES: D'AMOR, DE TENDRESA D'ÀVIA, I, A LA LLUNA


PERÒ HI HA DIES, DE DIÀFANA LLUM...

Vaig esdevenint un erm.
Lentament s'han esfullat
al faldar del meu cos totes les roses.
Què hi trobaràs al meu desolat jardí?

Hi ha dies però de diàfana llum
amb núvols de setí
on la teva tendresa pot avivar
el mot, el cant, l'aigua adormida.
 
Vine i deixa que els nostres ulls empetiteixin,
que el somrís dibuixi el goig intern,
que campin lliures els dits savis.

Per comptar els dies de joia voldria moltes desenes,
però el plat de la balança sempre el decanta
l'eixorca espera i el pes de l'enyor.

Bevent la tarda al cancell de la porta,
perquè no marxin, amb fils d'hores daurades,
           treno  records.

La Jana

L'Arnal 

L'ÀVIA

Les mans se m’han fet carícia d’àvia
lliscant la pell de la innocència.

Tinc néts, tresors immaculats
dins del fons de la meva mirada,
maduixes fresques, bàlsam
pel nervi que se m’eixuta,
veus irisades que canten a la Lluna,        
papallones brunes descobrint-ho tot.          

En els seus cabells, olorosos de llet i mel

L'àvia amb la Jana

i galeta torrada, hi trobo sentors conegudes,
i una pruna és cada galta, dolça i fresca.
Els salten els peus, d’alegre trepig ,
d’incansable aventura, com ho feien
just ahir en el meu record els de la seva mare
quan el cel era blau i trescàvem camins i encalçàvem volianes.

A l’arcó dels meus joiells i deso, gelosa,
un munt de retalls acolorits per abrigallar-me el cor,
per si em deixés despullada un dia l’alè hivernal de la vellesa.



ADJECTIUS PER A LA LLUNA

Llarga estona estarà la lluna
il•luminant la contrada
guanyant-se el pa dalt del cel.

Dins del joiell de la nit
la lluna és una arracada,
una vela, un coval
un faralló,  un punyal,
o galeta de civada.
Se la mengen les granotes
sucadeta en un bassal
farcida de mel daurada.
Hi ha dies que sembla blana,
foradada, de mató,
d’altres és vela que sura
dalt d’un mar sense horitzó.

Quan és nova, de cansada,
s'amaga als ulls de tothom.



Poemes de Glòria Judal

darrers dies de març 2014

2014  ANY VINYOLI

L’any 2013  va ser l’any Espriu per excel·lència; el 2014, a part de ser l'any en el qual farem molt repàs històric: d'on venim, qui som, on anem... i on no hi mancaran esdeveniments que anhelem ens  portin el país vers el nord que tots tenim en el nostre pensament i el nostre sentiment, també  és l'any del centenari del naixement de Joan Vinyoli.  .

Qui va ser Joan Vinyoli?  Abans de res, poeta. POETA, amb majúscules. La qualitat de la seva obra parla per ella mateixa, i  ha estat reconeguda pels seus contemporanis poetes, escriptors i bons degustadors de poesia, quina companyia els resulta inestimable. Ell es definia com un poeta  de “primera veu,   que és aquell que sols  parla d’ell mateix o amb ningú”.  És aquesta una definició que manllevà d’un altre poeta, Eliot, encara que com ell, reconeixia que el poeta parla per a la col·lectivitat, i que, com més poeta sigui de primera veu, més universal serà el seu auditori.

Vinyoli va néixer el 1914 a Barcelona, on sempre hi visqué i hi  morí. Va estudiar als jesuïtes de Casp, que com ell diu, van impactar força el seu esperit jove i en formació, tant, que potser d’adult l’impel·lí a fer el salt al pol oposat, car manifestava  no ser creient.

El poeta havia begut de la font de Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia. poesia.  Coneixia l'obra dels clàssics  i dels poetes europeus alhora que tenia com a referents els mestres-poetes del nostre país,  Carles Riba, entre els més rellevants. Era home que s’interrogava, i era  de les seves experiències personals que emanava la poesia amb la qual tenia una convivència continua.

La poesia de Vinyoli va tenir un procés d’evolució al llarg dels anys; va anar passant  d’una concepció més contemplativa del món que l’envoltava, naturalesa, records...  simbòlica i metafòrica,  a una poesia nascuda  de la immersió en la pròpia interioritat.

Així els seus poemes seran una veu en primera persona, i nascuts del silenci, els quals   esdevindran més breus, rigorosos, esqueixats, valents,   sobris de llenguatge i  despullats d’arabescos que no li calien. I tot i que les paraules continuaven  sent senzilles i entenedores, el que contenien anava més enllà del que es pogués llegir.  El record i la melangia que inevitablement comporta, eren presència constant en la seva obra. La vida donava i prenia, i ell va trobar l’emoció lírica amb què dir-ho: “ Vares tenir la copa de la vida / arran de llavis i bevent mories; / perdut el vi, secreta la ferida, / sofrint, plorant, més altament vivies.”

Rainer Maria Rilke -del qual ell n’era estudiós i  traductor-, “i que justament l’atreia pel que tenia de quiet, de pacient,  que ho esperava tot d’una lenta maduració, que sobretot imposava per l’extrema capacitat d’experiència i per la gran fidelitat amb la que vivia la seva vocació”, esdevingué també  un altre  dels seus referents.

El poeta, en la introducció d’un dels seus llibre acaba dient  a qui el llegeix: “si en aquest àmbit de silenci on la poesia ressona, l’autor i el lector arriben a trobar-se, és el bé més alt que el poeta pot esperar”. Seria, doncs, una manera d’agrair-li el regal que ens ha llegat que aquest any, qui no l’ha gaudit, el descobreixi; altres  el rellegim sent ben  conscients, com deia Martí i Pol, que  “Vinyoli és un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional”, “un dels nostres escassos  veritables poetes“, “que honoraria la lírica de qualsevol país.”

Glòria Judal

POEMES DES DE LES GOLFES

Florejacs- la Segarra-Lleida

POEMES
DES DE LES GOLFES

Paisatge des del finestral

Silenci !!

-Florejacs-


Ha passat l’estiu, i, quan hom mira enrere garbellant  entre tot el que ha anat fent, troba que el que queda, sobretot, és el que ha escrit. És cert que les fotografies -quina facilitat la d’ara per capturar-ho tot!, són molt parladores; que les relacions i els viatges ens enriqueixen; però hi ha alguna cosa més: escriure.
Aquesta és una constant en mi. Necessito atrapar instants, paisatge, emocions, amb la lletra. Posar negre sobre blanc.
Escriure comporta concreció i aquesta exigència, en poesia, em tempta.

Aquest agost, que ha estat pròdig amb lectures, m’ha excitat la vena poètica i, dins la pau que donen les parets centenàries de casa, tot ha anat fluint, influïda poc o molt,  per la molta poesia que he rellegit: Carner, M. Mercè Marçal, Ferreter, Estellés, Pessoa, poemes medievals...,  tots ells han estat bona companyia dins del meu particular espai de silenci.

Aquests poemes són fruit d’aquest particular temps vacacional.

Capvespre. Aviat sortirà la Lluna

UNA PINTA PER A LA LLUNA

Una pinta de rostolls
faré a la Lluna, Jana bonica,
per pentinar-se al matí,
perquè del sol va dejuna

Camps a punt de sega

i avui el vol seduir.
Serà una pinta daurada
feta amb rostoll de civada
i vidalbes del camí.

No té trena com tu, Jana,
la Lluna del deu d’agost,
no s’hi podrà fer llaçades
ni posar-hi passadors.
És de minsa cabellera
la Lluna del deu d’agost,
és una fina corbella
que no porta agafador.
Les nenes com tu, bonica,
fan ulls grossos, bona olor,
llurs caps amb rinxols de seda
semblen ramellets de flors.

Ja la Lluna ha tombat la carena
per encalçar el Sol fugit,
demà haurà la panxa més plena
i anunciarà al cel confits.
Conxorxades les estrelles
li hauran de fer un nou vestit.
I, tu, Jana petita,
quan al cel vegis la Lluna,
Lluna de color de mel,
pensaràs que dins la bossa
que duu penjada al cinyell
porta desada una pinta
per quan li creixi el cabell.

VENT DEL NORD

T’espero a la rebotiga, vent del nord,

per a fer un ball de bogeria

que alci la pols del trespol.

(Ens protegirem de garses                                      

i de mussols.)

Tu duràs la capa ample,

jo em calçaré talons.

Amb tant d’enrenou per casa

farem nets tots els racons.

QUAN COMENÇA EL JOC DE LES BESADES

Quan comença el joc de les besades
amago el teu adéu sota el coixí:
és l’hora de la fruita, de la maduixa carnosa
premuda al clos humit de les boques.

Després  desertaràs de mi
i viuré dins d’un exili conegut,
sense colpejar-me el pit,
sense vessar llàgrimes inútils.

Potser tornaràs per primavera
del bell sorral amb tamarius,                
la teva platja serena,
i em duràs una petxina de paper,          
o, en un retall de vela,                          
el pensament d’algun poeta.

I recomençarem, de nou, el joc de les besades.                


Glòria Judal

POEMES BREUS

Una manera de tancar la meva participació amb poesia al curs de blogs de literatura, decideixo que sigui amb composicions breus. Així doncs, aquest és un tast de poemes àgils i curts, com també ho és aquesta darrera entrada, tota vegada que ja  ha estat prou intens el curs per a tothom: professores, companys de classe, i per a mi mateixa.

Quan hom mira enrere, veu que el món de la poesia ha anat deixat el seu pòsit, i que, garbellant entre tot el que ha escrit, les composicions breus també tenen la seva presència.  Totes elles han sorgit d’ impactes emocionals perquè, al cap i a la fi, un poema neix si hi ha una motivació que trasbalsa: la contemplació d’un capvespre irrepetible  invita a donar-li perdurabilitat amb la lletra, com també el que desencadena la fiblada que causa  un fet d’injustícia social. Un poema  amorós breu  pot deixar entreveure tota una escena. Cinc versos diuen la mort d’una llengua. Una  tanka pot dir un instant de primavera amb tanta brevetat de mots, però amb amplitud de bellesa, com breu és el temps en que  s'esbulla la flor d’un cirerer amb la bufada del vent. I tantes i tantes vivències....

La meva poesia també ha necessitat ser de síntesi  per retenir el que em calia, i no he tingut pas la sensació d’haver-la deixat  inacabada, ben al contrari, volgudament resolta, conscientment tancada.

                                  

Posta de sol

El vent, fus del cel,

cabdella núvols de nata.                                     

Amb la complicitat del sol

esdevindrà, a ponent,

un teixit de grana la tarda.

D’amor

Cau ingràvid damunt meu,
agombola’m amb tendresa,
conhorta’m calladament;
dintre tan càlida cova
tot nord aniré perdent.





Fulles de parra.

El sol les ha assecat.
Fibrosa es pren,
la sang de clorofil•la;
el pàmpol d’or llangueix
i el vent murmura
amb veu de pluja
un comiat a cada fulla
i fuig rabent.

El penell de la teulada

El penell de la teulada,

quan no l’atabala el vent,

mira  la  lluna i del sol.

Abellarols i orenetes

 hi van a aturar el seu vol.

Poble sard

La fi de la llengua sarda  (tanka)

La dona vella
espargia paraules
damunt la terra:
inútils papallones
dins d'una nit molt negra.





Temple del bosc de Dodona (Sandàlies d'escuma)

Oh, pare arbre,
el més vell del verd temple!
El riu et besa,
dels peus l’arrel anyosa,
amb lentes llengües d’aigua.

                                                                 SÍRIA (tanka)

                                                                La por assetja.
                                                                Pobres infants insomnes!
                                                                Conta’ls rondalles
                                                                sota la lluna plena
                                                                allà on mor l’esperança.



Flors de cirerer  (tanka)

Benignes joies,
flors de l’eixuta branca                                      
fràgils i albades,
gràcils com papallones
a punt de dansar amb l’aire.


Fragant d’espígol  

Amb mà amorosa
balandreja les fulles
el vent, fragant d’espígol.
Quin dolç capvespre
embolcallat d’aromes!

 




 
La fíbula (tanka)

És d’or obrada

la fíbula que Glauca

entre els dits mira.

Del seu vestit de noces

l’amor  li desprendria.

       La tardor . Poesia amb  imatge

És àrid aquest sòl  

És àrid aquest sòl per bastir-lo de somnis.

Teníem aigua fresca a l’abast de la mà,

però el càntir se’ns va esberlar

i el fresc doll  es va perdre.

Sabessis de l’absència

com n’he fet un cant amarg

entre roselles marcides.

Inútilment pel sorral de la vida

vaig fent preguntes al vent.

POEMES: GLÒRIA JUDAL

2013

 

POESIA PER A UN INDRET DE LA SEGARRA

FLOREJACS
(nom d'origen iber) 

             

           Feixes que just verdegen.

                                                     

M'estimo un indret molt petit  de la comarca segarrenca; un indret que m’embadaleix en cada topall on dirigeixo la mirada.

La panoràmica que s'albira des de les golfes de casa -un mirador privilegiat-,  és sempre plaent a qualsevol estació de l’any. El poblet i les rodalies que m’inspiren pertanyen al paisatge del secà: terra aspre, bosquets d'alzines, relleu ondulant,  clima dur -altrament dit continental- fred i amb denses boires bona part de l’hivern, i una alegre marinada a les vesprades d'estiu que  alleuja al poble de la xardor del dia.  Cels incontaminats, silenci, pocs habitants i, per reblar-ho, un castell al bell mig del poble i un altre a mitja horeta de passeig. Sis mesos hi serva  verdor la pell de la terra; pel juny els camps es dauren i blanquegen: ordi, civada i blat. I en acabat el temps  de sega, la terra retorna al seu color canyella, tan auster.

Llunyania enllà, en dies clars i ventats d’hivern hi recompto vint-i-cinc cims al Pirineu:

un allargassat mantell d’ermini on hi endinsaria els dits, si pogués, quan me'ls apropo amb els  binocles.

Hivern a Florejacs

Vint-i-cinc anys fa que miro aquest bocí de món que m'ha motivat a escriure prosa i poesia.








PAISATGE DES DE LES VELLES ALZINES

Dues velles alzines al marge del camí que mena al castell,
vigilen d'avançada que l'antiga pau dels segles no es vegi pertorbada.


Albiren les Sitges
ses  revellides branques;

Castell de les Sitges i ermita de Sant Pere

res no s'hi belluga,
no hi ha cap alimara,
només el sol morent
les pedres amanyaga.


L'ermita de Sant Pere,
humilment adossada
al talús que s'enruna,
contempla fa centúries
des de la vella espadanya
el llarg farbalà de serres.

Darrere de l’absidiola,
d’austeritat voltada,
sobre el sòl del cementiri
hi ha una llosa abandonada;
el nom d’una dama hi resa
entre xicoira i bardanes.

Respiro com les alzines
la calma de la vesprada.
Recullo prop la soca
un grapadet de vidalbes
i treno amb dits curosos

Flors de vidalba

una petita garlanda.

Em quedo mirant el blau
que ara va desmaquillant-se
per acollir la celístia
d'una nit envellutada,
nit de tissatge negrós
i de lluna desterrada.

Si en sap el llibre del cel
de les vides sepultades;
i les  alzines, dels homes,
que sota d’ella passaven.
Si en sap cada vell camí
d'amors i desventurances.


Omple el silenci l’espai,

La Jana amb una coroneta de vidalbes collides
sota les alzines.

l’ocellada va ajocant-se...
Deixo el bell present de flors
al peu de la llosa blanca.

Allà al turó s’il•luminen
els farallons d’una casa,
és el meu petit xopluc
que acollidor està esperant-me.

Vestida de solitud
faig camí de davallada,
m’acompanya una gran pau,
tinc l’ànima asserenada.

He bastit  un altre pont
que el record em demanava.

24 de febrer 2012

       

CAU EL SILENCI 

(Nit ennuvolada)

Cau el silenci 

damunt els boscos

d’alzina assedegada.

La terra es recull

humil i antiga

per alçar els ulls 

a l’esponjosa nit;

és l’hora de la pregària

que tota cosa eleva al cel,

des de la pols que ha dansat

als ulls auris del sol,

fins l’estel que,

avui, amb nit ennuvolada,

no besarà la daurada parmèlia

que broda lentament

l’antiga pedra.

Han callat els ocells,

hi ha pau entre el fullam

de les heureres.

Dorm, dorm,

petit bocí de món.

De la peresa
demà et deslliurarà,

potser, la insegura

llum de l’alba.

Gener 2012

FOTOGRAFIES I POEMES :
GLÒRIA JUDAL  
 blog de maig 2013

POEMES DE DOL

Quan vaig justificar el per què del meu blog i els temes que tocaria vaig anunciar entre ells, el dol.
Tots sabem què expressa aquesta paraula: pèrdua, patiment, tristesa, enyorança, a voltes un estat d’esperit i dolor físic difícil de superar. Tots hem patit dols al llarg de la nostra vida i sabem que cada dol és únic, personal i íntim.

Abans d’ahir, al verger del Museu Marès i amb motiu de la  Setmana de la Poesia, uns quants poetes van llegir a l’auditori, en homenatge al centenari del naixement del poeta Joan Teixidor i també de Costa i Llobera, la pròpia poesia elegíaca aflorada per llurs vivències a l'entorn de la pèrdua.

Recull de poemes elegíacs 

Joan Teixidor -explicava Sam Abrams- va aportar a la poesia la més bella lírica elegíaca, segons el parer de Salvador Espriu, amb el recull editat sota el títol d' El Príncep,   el dol pel seu fill mort a set anys d’edat. Carles Riba li va aconsellar que s’ endinsés en l'estat d'esperit que l'abaltia i en fes art. Sabia  què li deia car, el mateix Riba havia perdut també un fill. Llegint Teixidor ens arriba al moll de l'os la tendresa del més pregon del seu dolor.

JOAN TEIXIDOR

HISTÒRIA

Era un àngel que feia el seu camí

i sojornava uns anys a casa nostra.

Ens partírem el pa; tot era alegre.

Ara torna a ser fora.

               Joan Teixidor

D’ençà que escric poesia he cantat a l’amor i al desamor, a la infantesa de les meves filles, als cels canviants,  als paisatges, a la meva dissortada Pàtria... perquè així també em descobria a mi mateixa. Un dia, però, va aparèixer la Dama Blanca i va donar-me un cant nou, estrany, intens, punyent i perdurable: el dol per una mort casolana, la del meu marit en edat encara jove, cant  que he hagut d’ aprendre a modular, a impostar. De primer des del profund silenci, i mica en mica, confiadament, compartint-lo amb qui pogués entendre’l.   Hi ha un cert pudor en dir el trasbals, en mostrar la feblesa, el dolor. Pudor  que ha disminuït en  llegir el dol dels altres sobre paper,  llegit per llurs pròpies veus, sentidament, amb enyor, amor i humilitat. M'han fet un gran bé.

Uns n'ofereixo els meus ara que la veu no se'm trenca en llegir-los:



PA AMB OLI I SUCRE

No t’he oblidat mica, amor.
Ara, dins el silenci de casa,
si m’escolto la veu
començo a dansar a la corda fluixa.
Em fa por aquest monòleg
que  m’omple d’estremiments.
A qui puc dir que encara t’espero?

Pa amb oli i sucre

Tants derelictes suren en les aigües del record!
Aquest dolor que encara em lliga
al teu naufragi, quan desapareixerà?

El sol del dissabte entra per la finestra de la cuina
i escalfa el teu racó,
perfuma les clavellines
i s’estavella damunt la taula.
En front meu no hi ha ningú.
Els teus ulls, porucs de tanta llum,
ja no m’esperen.

Demà m’aixecaré sense fer soroll,
-l’Alba dormirà fins tard-
i potser torraré pa i l’amaniré amb oli i sucre,
talment fos per a tu, la delicada menja.
Mig somrient, per si em veus -car existeix el misteri-,
mig  amb un nus a la gola,
m’empassaré el pa, amb glops de cafè amarg
i amb el sol inclement aturat a les espatlles.

...Per més que passin els anys -anem camí de set-,
sempre lamentaré tanta llum sense els teus ulls
i aquest viure en l’illa de soledat en que s’ha convertit la meva vida.



PASSEJANT PER LA CIUTAT D’OVIÉU

Tot és verd i tendre, com la  molsa d’hivern.
Passejo, ignorada del món, agafada
de la teva invisible mà. Retrobo llocs...
Al parc, la gent, endiumenjada, somriu.
Potser com jo,penso, porten la urpada del dolor,
potser, també, sense veu, canten una tonada trista.
Observo. Els meus ulls llegeixen l’entorn
i la bellesa, però el cor no sap escriure
el vers musical que antany fluïa.

Ara sé que l’un per a l’ altre érem la part
i el tot.  Ara sé que  m’he perdut,
que el paisatge és trencadís i el futur
un titella sense fils que cal desar.

La part, el tot... He comprat a les dones del mercat
un ram de violés blancs i vaig desfent el camí;
aviat em pujarà el sanglot i maleiré el fat
que et posà el parany aquell dia assolellat
perquè t’envejà la joventut, la força, l’esperança...

      En quin lloc del misteri es firmen les sentències!?
      Quin déu va decidir tallar la teva cinta de plata!?

La tardor a la porta de casa
Florejacs, la Segarra

                                       

ERA COM UN ÀNGEL DE DÉU

Era com un àngel de Déu,

disfressat d’espot publicitari

per a amagar les ales,

que anava en bicicleta

pels camins del món.

Era com un àngel, de pèl negre,

pell càlida i cor d’or

que ens vetllava en silenci.

Era com un àngel d’amor

cercant paraules belles

al bategar dels sentits,

enamorat de la vida.

Era com un àngel que brunyia

els mànecs de les eines

a cops d’amorosa feina.

Era com un àngel  que sabia

el nom de les bestioles petites

i dels ocells del cel de Florejacs.

Era com un àngel de constància

i de servei, discret i senzill,

generós de compartir

els dons que posseïa.

Era com un àngel...

         Ara, és l’ àngel de les nostres vides.

         El Manel: l'home, el fill, el marit, el pare, el germà, l'amic.

Poemes i fotografies:

                                                                   GLÒRIA JUDAL