A LA MEMÒRIA DE M. ÀNGELS ANGLADA

El pròxim Sant Jordi s’escau el 15è. aniversari de la mort de M. Àngels Anglada. La nostra poeta  i narradora va morir en aquesta  festivitat tan vinculada a la seva vocació de dona de lletres que vivia i ens feia arribar la seva obra sempre, tractés el tema que tractés,  amb finíssima sensibilitat.

Recomano, per a fer-li en aquest dia tan especial, ple de sentiments a flor de pell, d’ amor, cultura literària i esperit de pertinença al país on hem nascut o ens  acull, un sentit reconeixement, poemes en mà, des de la intimitat del silenci o bé compartint-los, a l'ombra imaginària d’aquell enyorat  desmai, al peu de la font -l'altra Castàlia -on, l’ aleshores  noieta   M.Ángels , de “No em dic Laura”,  anava a buscar aigua amb el senyor Campdelacreu. 

Trobareu que els seus poemes són breus, capaços de dir-nos sintèticamente allò que ens vol transmetre, i com els d’un altre poeta, l’admirat Joan Vinyoli, “despullats d’arabescos inútils”. Són entenedors, clars com els seus cels atramuntanats: directes. 

M.A.Anglada ens fa penetrar amb fluïdesa  al contingut del poema, però, justament, aquesta  mateixa brevetat ens demana de posar-hi tots els sentits per gairebé arribar a palpar-los. Imaginem els paisatges de les seves “Dues planes”; sentim què va deixar en el seu cor  l’obra i el personatge de mossèn Cinto qui ,“Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills/ tu coneixes el gest més senzill per a dir cada cosa” ; traslladar-nos, mar enllà, per la màgia de la flaire dels llessamins, a Esparta; o bé compartir aquell neguit -que encara avui ens amenaça-  per la llengua,  demanant “A cada amic, cisellador d’imatges i caçador de mots, voldria dir-li: -fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.” i, dins del  mateix poema a Mossèn Cinto, abans iniciat, continua dient, i tan vigent! mantinguem-nos en actitud de permanent d'alerta i defensa  perquè “Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.”

La seva poesia no ha menester la rima clàssica; el seu vers ja conté  la musicalitat  en la frase, en la paraula triada,  en la llibertat que dóna al seu vers. És un plaer seguir-li la lectura pausadament, aturar-nos en ella per poder estimar “Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps”  i, “El mar, que va ser un dia camí nostre”.

Si un bocí de món ens ha robat el cor, ens delim per poder-hi tornar una altra vegada. Així passa amb la poesia i la narrativa de M.A. Anglada: ens fa sentir  addicció; creem lligams amb el  seu llegat literari a través del qual  ens fem còmplices  i veu,  per a què ultrapassi, malgrat el temps treballi per silenciar aquells qui no podem tangiblement  fer-los presents, allò que els transcendeix: la seva obra.

Amb agraïment a la poeta,  i sucant la ploma al cor, que és com  deia  Salvat Papasseit sorgeixen els poemes, afegeixo: 

TRES POEMES: D'AMOR, DE TENDRESA D'ÀVIA, I, A LA LLUNA


PERÒ HI HA DIES, DE DIÀFANA LLUM...

Vaig esdevenint un erm.
Lentament s'han esfullat
al faldar del meu cos totes les roses.
Què hi trobaràs al meu desolat jardí?

Hi ha dies però de diàfana llum
amb núvols de setí
on la teva tendresa pot avivar
el mot, el cant, l'aigua adormida.
 
Vine i deixa que els nostres ulls empetiteixin,
que el somrís dibuixi el goig intern,
que campin lliures els dits savis.

Per comptar els dies de joia voldria moltes desenes,
però el plat de la balança sempre el decanta
l'eixorca espera i el pes de l'enyor.

Bevent la tarda al cancell de la porta,
perquè no marxin, amb fils d'hores daurades,
           treno  records.

La Jana

L'Arnal 

L'ÀVIA

Les mans se m’han fet carícia d’àvia
lliscant la pell de la innocència.

Tinc néts, tresors immaculats
dins del fons de la meva mirada,
maduixes fresques, bàlsam
pel nervi que se m’eixuta,
veus irisades que canten a la Lluna,        
papallones brunes descobrint-ho tot.          

En els seus cabells, olorosos de llet i mel

L'àvia amb la Jana

i galeta torrada, hi trobo sentors conegudes,
i una pruna és cada galta, dolça i fresca.
Els salten els peus, d’alegre trepig ,
d’incansable aventura, com ho feien
just ahir en el meu record els de la seva mare
quan el cel era blau i trescàvem camins i encalçàvem volianes.

A l’arcó dels meus joiells i deso, gelosa,
un munt de retalls acolorits per abrigallar-me el cor,
per si em deixés despullada un dia l’alè hivernal de la vellesa.



ADJECTIUS PER A LA LLUNA

Llarga estona estarà la lluna
il•luminant la contrada
guanyant-se el pa dalt del cel.

Dins del joiell de la nit
la lluna és una arracada,
una vela, un coval
un faralló,  un punyal,
o galeta de civada.
Se la mengen les granotes
sucadeta en un bassal
farcida de mel daurada.
Hi ha dies que sembla blana,
foradada, de mató,
d’altres és vela que sura
dalt d’un mar sense horitzó.

Quan és nova, de cansada,
s'amaga als ulls de tothom.



Poemes de Glòria Judal

darrers dies de març 2014