JOAN SALES i MÀRIUS TORRES

                    JOAN SALES - MÀRIUS TORRES

Diuen que  l’atzar és capriciós. Sí, sí que ho deu de ser,  sinó, a sant de què, amb menys de 24 hores i en diferents llocs, l’obra literària de Joan Sales i l’experiència quasi sensorial amb Màrius Torres  han convergit amb mi dues vegades.  M’explico:

Habitació de Màrius Torres- Puig d'Olena

Cada any el Grup de l’Era del Mas Blanc convoca una activitat centrada en el poeta Màrius Torres. Assabentada amb prou temps, vaig decidir que aquesta vegada no em podia  perdre l'oportunitat d'anar-hi.

La pluja, que a primera hora del matí amenaçava d'espatllar el dia, va donar pas a un matí lluminós i ple de fragàncies al bosc humit. Així, doncs,  vam poder iniciar l'activitat contemplant d'entrada el rellotge de sol esgrafiat a la paret del mas i llegint el primer poema.  Els indrets que ens disposàvem  a trepitjar eren aquells que van acollir al poeta durant  set anys, fins que la Mort el va anar a trobar  al Sanatori de Puig d'Olena. Vam enriquir la  ruta escoltant  els  poemes de Màrius Torres, musicats per Meritxell Gené, i llegint fragments de la novel·la del psicòleg i teòleg  Paco Grande, “El sanatori de l’ànima”, de la qual en la contraportada, per fer-nos-en una petita idea diu: “Una crisi personal condueix un pragmàtic home de negocis vers el seu interior. La inspiració d’un poeta, Màrius Torres, una original ermitana i un insòlit espai de silenci, el Mas Blanc, l’acompanyen en la descoberta del paisatge profund i misteriós de la interioritat...").

Cantem els seus versos

                    


 

Discret recer de les despulles del poeta Màrius Torres
(segon nínxol a l'esquerra, ran de terra)

                              

Iris salvatge
per al jove poeta

La ruta-passejada va acabar amb tots els assistents asseguts damunt  la gespa del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja contemplant el modestíssim nínxol ran de terra on està enterrat el poeta  i que, de tan senzill, passa  desapercebut. Vam tornar a llegir,  cantar plegats uns versos i  deixar finalment que ens embolcallés el silenci.

Havent dinat, reunits a la sala de l'antic sanatori, qui va voler va  poder expressar com havia viscut l'experiència. Vaig sumar-me a la manifestació de descobertes i d’emocions del grup per poder exposar també les meves sensacions. 
Jo sóc habitual lectora de l'obra de M. Torres, i perquè la seva breu vida -cal recordar que va morir als 31 anys a causa d'una tuberculosi que el mantingué allunyat de la família durant el període de set anys que va durar la malaltia-, amb tot el desori polític i social que s'anava anunciant i que acabaria amb la Guerra Civil; les característiques de la seva personalitat -de formació metge, educat en la música, compromès políticament, profundament enamorat i conscient que l'estalonava la Mort, -m'ha predisposat sempre a llegir i rellegír amb unció i gran respecte els seus poemes, trobant en ells tan ben dit allò que és comú a la tota la humanitat si aquesta -l'individu o la col·lectivitat-  s'atura a escoltar la veu de l'esperit en estats d'aflicció o de joia, reflexionant sobre el que és humà i el  transcendent, o bé per deixar que els ulls gaudeixin amb la bellesa de l'efímer. 

 Al cap de tants anys de la mort de Màrius Torres, que evident es feia el  que deia Hölderlin  “el que perdura ho funden els poetes”. Els seus versos, com els de Beaudelaire, Vinyoli, Papasseit, no parlen només de sentiments, parlen del que té valor: l'experiència. I què serien si no experiències el que trobaríem tot seguit en els escrits d'ambdós personatges sobre els quals seguidament ens parlarien?

Màrius Torres i Mercè Figueres

Teníem anunciada per mitja tarda la presentació de la nova edició de  "Cartes a Màrius Torres" de Joan Sales. Aquest epistolari entre ell i el poeta de Lleida anava a càrrec de la néta de l'autor,  Maria Bohigas.
Quanta informació sobre els dos personatges! –Joan Sales també ho era, de poeta, entre moltes altres coses-, i sobre la relació mantinguda entre ells i  Mercè Figueres, pacient també del sanatori, la seva germana Montserrat, i la propietària de l'establiment Maria Plane; els diferents  sentiments que els unien i la importància cabdal d'aquestes tres dones  per a la custòdia i posterior edició de la poesia de Màrius Torres, duta a terme a Mèxic per Joan Sales durant el seu exili; complicitats aquestes sense les quals tota la poesia del poeta hauria estat requisada i destruïda pels feixistes.

Quanta informació extreta del si familiar i desconeguda per la majoria de nosaltres car, com deia Maria Bohigas, havia calgut temps i distància, i que tots ells haguessin traspassat per no envair allò que, sobretot pel que feia  a les dones implicades, consideraven pertanyent a la seva privacitat.

Algú dels assistents va dir que “Cartes a Màrius Torres”, de Joan Sales, és l'obra més important de la literatura catalana de tot el segle XX. Important pel que suposa de crònica en la qual es narren esdeveniments viscuts des de la implicació, com a observadors i com a víctimes, a través de l'epistolari entre dos amics que s'escrivien amb naturalitat i des de la confiança mútua, per tant, sense cap ànim de falsejar allò que s'esdevenia i del que  ells n'eren testimonis.   És un relat històric fidel, ampliat darrerament amb cartes de Mercè Figueres trobades casualment per la descendent de Sales  i que havien estat preservades  de seva divulgació  molt volgudament.

No vaig poder quedar-me a l'acte de cloenda. Encara les fibres de l'ànima dels qui van poder quedar-se fins al final van vibrar amb el recital homenatge a Màrius Torres, poemes cantats per la Meritxell i inclosos en  el CD  que porta el títol: "Així t'escau la melangia".

I finalitzo aquest escrit amb la justificació de la frase amb que l'encapçalo i que d'alguna manera m'ha empès a expressar-me, perquè la segona part dels capricis de l'atzar l'he viscuda aquest matí quan,  encetant  l'assignatura de "Taller de  narrativa i autors catalans",  el primer nom que veig que treu el cap és el de Joan Sales amb les  “ Cartes a Màrius Torres”. 

És clar, quin doll d'emocions  no em sobrevenia! L'experiència del dia anterior havia estat intensa i, ara, continuaria. Només calia parar bé les orelles i capbussar-m'hi, aquesta vegada però  de la mà de Dolors Vinyoles -la meva professora- i la dels companys de classe a fi de treure'n el màxim profit possible.

Això és la joia -ser un ocell, creuar 

el cel on la tempesta deixà una pau immensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Màrius Torres

Fotografies: Glòria Judal  i  arxiu de xarxa.
Bibliografia: "Sanatori de l'ànima", de Paco Grande. (Psicòleg, teòleg i analista junguià.) Pagès Editors
"Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales. Club Editor 2014
Aquarel.la: iris blau, Glòria Judal

       A LA MEMÒRIA DE M. ÀNGELS ANGLADA

El pròxim Sant Jordi s’escau el 15è. aniversari de la mort de M. Àngels Anglada. La nostra poeta  i narradora va morir en aquesta  festivitat tan vinculada a la seva vocació de dona de lletres que vivia i ens feia arribar la seva obra sempre, tractés el tema que tractés,  amb finíssima sensibilitat.

Recomano, per a fer-li en aquest dia tan especial, ple de sentiments a flor de pell, d’ amor, cultura literària i esperit de pertinença al país on hem nascut o ens  acull, un sentit reconeixement, poemes en mà, des de la intimitat del silenci o bé compartint-los, a l'ombra imaginària d’aquell enyorat  desmai, al peu de la font -l'altra Castàlia -on, l’ aleshores  noieta   M.Ángels , de “No em dic Laura”,  anava a buscar aigua amb el senyor Campdelacreu. 

Trobareu que els seus poemes són breus, capaços de dir-nos sintèticamente allò que ens vol transmetre, i com els d’un altre poeta, l’admirat Joan Vinyoli, “despullats d’arabescos inútils”. Són entenedors, clars com els seus cels atramuntanats: directes. 

M.A.Anglada ens fa penetrar amb fluïdesa  al contingut del poema, però, justament, aquesta  mateixa brevetat ens demana de posar-hi tots els sentits per gairebé arribar a palpar-los. Imaginem els paisatges de les seves “Dues planes”; sentim què va deixar en el seu cor  l’obra i el personatge de mossèn Cinto qui ,“Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills/ tu coneixes el gest més senzill per a dir cada cosa” ; traslladar-nos, mar enllà, per la màgia de la flaire dels llessamins, a Esparta; o bé compartir aquell neguit -que encara avui ens amenaça-  per la llengua,  demanant “A cada amic, cisellador d’imatges i caçador de mots, voldria dir-li: -fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.” i, dins del  mateix poema a Mossèn Cinto, abans iniciat, continua dient, i tan vigent! mantinguem-nos en actitud de permanent d'alerta i defensa  perquè “Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.”

La seva poesia no ha menester la rima clàssica; el seu vers ja conté  la musicalitat  en la frase, en la paraula triada,  en la llibertat que dóna al seu vers. És un plaer seguir-li la lectura pausadament, aturar-nos en ella per poder estimar “Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps”  i, “El mar, que va ser un dia camí nostre”.

Si un bocí de món ens ha robat el cor, ens delim per poder-hi tornar una altra vegada. Així passa amb la poesia i la narrativa de M.A. Anglada: ens fa sentir  addicció; creem lligams amb el  seu llegat literari a través del qual  ens fem còmplices  i veu,  per a què ultrapassi, malgrat el temps treballi per silenciar aquells qui no podem tangiblement  fer-los presents, allò que els transcendeix: la seva obra.

Amb agraïment a la poeta,  i sucant la ploma al cor, que és com  deia  Salvat Papasseit sorgeixen els poemes, afegeixo: 

TRES POEMES: D'AMOR, DE TENDRESA D'ÀVIA, I, A LA LLUNA


PERÒ HI HA DIES, DE DIÀFANA LLUM...

Vaig esdevenint un erm.
Lentament s'han esfullat
al faldar del meu cos totes les roses.
Què hi trobaràs al meu desolat jardí?

Hi ha dies però de diàfana llum
amb núvols de setí
on la teva tendresa pot avivar
el mot, el cant, l'aigua adormida.
 
Vine i deixa que els nostres ulls empetiteixin,
que el somrís dibuixi el goig intern,
que campin lliures els dits savis.

Per comptar els dies de joia voldria moltes desenes,
però el plat de la balança sempre el decanta
l'eixorca espera i el pes de l'enyor.

Bevent la tarda al cancell de la porta,
perquè no marxin, amb fils d'hores daurades,
           treno  records.

La Jana

L'Arnal 

L'ÀVIA

Les mans se m’han fet carícia d’àvia
lliscant la pell de la innocència.

Tinc néts, tresors immaculats
dins del fons de la meva mirada,
maduixes fresques, bàlsam
pel nervi que se m’eixuta,
veus irisades que canten a la Lluna,        
papallones brunes descobrint-ho tot.          

En els seus cabells, olorosos de llet i mel

L'àvia amb la Jana

i galeta torrada, hi trobo sentors conegudes,
i una pruna és cada galta, dolça i fresca.
Els salten els peus, d’alegre trepig ,
d’incansable aventura, com ho feien
just ahir en el meu record els de la seva mare
quan el cel era blau i trescàvem camins i encalçàvem volianes.

A l’arcó dels meus joiells i deso, gelosa,
un munt de retalls acolorits per abrigallar-me el cor,
per si em deixés despullada un dia l’alè hivernal de la vellesa.



ADJECTIUS PER A LA LLUNA

Llarga estona estarà la lluna
il•luminant la contrada
guanyant-se el pa dalt del cel.

Dins del joiell de la nit
la lluna és una arracada,
una vela, un coval
un faralló,  un punyal,
o galeta de civada.
Se la mengen les granotes
sucadeta en un bassal
farcida de mel daurada.
Hi ha dies que sembla blana,
foradada, de mató,
d’altres és vela que sura
dalt d’un mar sense horitzó.

Quan és nova, de cansada,
s'amaga als ulls de tothom.



Poemes de Glòria Judal

darrers dies de març 2014

2014  ANY VINYOLI

L’any 2013  va ser l’any Espriu per excel·lència; el 2014, a part de ser l'any en el qual farem molt repàs històric: d'on venim, qui som, on anem... i on no hi mancaran esdeveniments que anhelem ens  portin el país vers el nord que tots tenim en el nostre pensament i el nostre sentiment, també  és l'any del centenari del naixement de Joan Vinyoli.  .

Qui va ser Joan Vinyoli?  Abans de res, poeta. POETA, amb majúscules. La qualitat de la seva obra parla per ella mateixa, i  ha estat reconeguda pels seus contemporanis poetes, escriptors i bons degustadors de poesia, quina companyia els resulta inestimable. Ell es definia com un poeta  de “primera veu,   que és aquell que sols  parla d’ell mateix o amb ningú”.  És aquesta una definició que manllevà d’un altre poeta, Eliot, encara que com ell, reconeixia que el poeta parla per a la col·lectivitat, i que, com més poeta sigui de primera veu, més universal serà el seu auditori.

Vinyoli va néixer el 1914 a Barcelona, on sempre hi visqué i hi  morí. Va estudiar als jesuïtes de Casp, que com ell diu, van impactar força el seu esperit jove i en formació, tant, que potser d’adult l’impel·lí a fer el salt al pol oposat, car manifestava  no ser creient.

El poeta havia begut de la font de Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia. 

Coneixia l'obra dels clàssics  i dels poetes europeus alhora que tenia com a referents els mestres-poetes del nostre país,  Carles Riba, entre els més rellevants. Era home que s’interrogava, i era  de les seves experiències personals que emanava la poesia amb la qual tenia una convivència continua.

La poesia de Vinyoli va tenir un procés d’evolució al llarg dels anys; va anar passant  d’una concepció més contemplativa del món que l’envoltava, naturalesa, records...  simbòlica i metafòrica,  a una poesia nascuda  de la immersió en la pròpia interioritat.

Així els seus poemes seran una veu en primera persona, i nascuts del silenci, els quals   esdevindran més breus, rigorosos, esqueixats, valents,   sobris de llenguatge i  despullats d’arabescos que no li calien. I tot i que les paraules continuaven  sent senzilles i entenedores, el que contenien anava més enllà del que es pogués llegir.  El record i la melangia que inevitablement comporta, eren presència constant en la seva obra. La vida donava i prenia, i ell va trobar l’emoció lírica amb què dir-ho: “ Vares tenir la copa de la vida / arran de llavis i bevent mories; / perdut el vi, secreta la ferida, / sofrint, plorant, més altament vivies.”

Rainer Maria Rilke -del qual ell n’era estudiós i  traductor-, “i que justament l’atreia pel que tenia de quiet, de pacient,  que ho esperava tot d’una lenta maduració, que sobretot imposava per l’extrema capacitat d’experiència i per la gran fidelitat amb la que vivia la seva vocació”, esdevingué també  un altre  dels seus referents.

El poeta, en la introducció d’un dels seus llibre acaba dient  a qui el llegeix: “si en aquest àmbit de silenci on la poesia ressona, l’autor i el lector arriben a trobar-se, és el bé més alt que el poeta pot esperar”. Seria, doncs, una manera d’agrair-li el regal que ens ha llegat que aquest any, qui no l’ha gaudit, el descobreixi; altres  el rellegim sent ben  conscients, com deia Martí i Pol, que  “Vinyoli és un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional”, “un dels nostres escassos  veritables poetes“, “que honoraria la lírica de qualsevol país.”

Glòria Judal