JORDI ARBONÈS – l’art de la traducció.
1929-2001 escriptor i traductor
La traducció exigeix moltes hores de feina callada, silenciosa, de gran concentració, durant les quals el traductor estableix un diàleg íntim i directe amb l’autor. El bon traductor pateix i gaudeix de la feina, dels reptes que se li presenten, perquè cada nova obra a traduir, malgrat el bagatge dels anys de treball, li presenta nous esculls que la veterania ajuda a resoldre i, " l’apassionament i l’amor que hi posarà en cada una d’elles serà el mateix tant si l’obra a treballar és una obra literària important, com un obra de lladres i serenos".
A tall d’exemple, el que suposà a Joaquim Mallafré la traducció de l’Ulises de Joyce per a la qual li va caldre "recórrer a diccionaris generals i enciclopèdies de l’idioma original, altres llibres de crítica, d’anàlisi, guies de lectura etc., als diccionaris de Fabra, d’Alcover Moll, de sinònims, d’argot, mèdic, de la construcció, als llibres dels ocells de la GEC etc.
Cal, prèviament a traduir l’obra, conèixer i fullejar alguna biografia de l’autor, llegir altres obres seves. L’època, la geografia, l’entorn social, polític, cultural, donen al traductor molta informació que sens dubte l’ajudarà a aproximar-se més a l’autor, tant més si és consagrat i de segles passats perquè es presentaran dificultats: arcaismes, anacronismes... que haurà de saber resoldre quan es presentin".
Penso, modestament, que la traducció és un art que comporta un profund respecte i admiració vers l’obra a traduir i una prudent creació sempre que el text ho hagi de menester i no desvirtuï mai l’obra original. Hi ha, però, traductors que van a tant per pàgina, que, per exigències editorials, els donen el llibre fraccionat i han de complir amb un termini pactat. Per a ells és una feina, però no un art. Aquest mai ha estat el cas de Jordi Arbonès, que sempre es va defensar contra aquestes imposicions.
Sortosament la nostra llengua té traductors amb lletres d’or, i dic té malgrat hagin traspassat, perquè el treball és viu cada vegada que es llegeix: Carner, Sagarra, Riba, Joan Oliver, Andreu Nin, Joan Tasis, ells ja van deixar feta una feina, un pòsit quantitatiu i qualitatiu que a gent de la meva generació li ha permès sentir i dir en la seva llengua vernacle els sentiment expressat sobretot per poetes d’ altre temps i en altres idiomes, la seva obra; el fruit del seu esforç, de la seva creativitat, que va omplint i enriquint el nostre esperit, la nostra parcel•la cultural.
Jordi Arbonès va morir el 6 d’octubre del 2001 a Buenos Aires.
El 21 de maig del 2003 la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona va crear la CÀTEDRA JORDI ARBONÈS DE TRADUCCIÓ, de caràcter honorífic, arran de la cessió del llegat d’aquest traductor. Jordi Arbonès constitueix un cas especial en la història de la traducció i la literatura recents perquè, d'una banda, va donar a conèixer al lector català grans noms de la literatura anglosaxona i, de l'altra, va dur a terme una obra de creació en gairebé tots els gèneres, encara poc coneguda. (Tetx extret de la pàgina de la pàg. Càtedra Jordi Arbonès de Traducció)
*****************
Traducció al català de Les bijoux, de Les fleurs du mal, de C. Baudelaire.
Anava tota nua, la ben amada,
i tant el cor em sabia
que no es llevà les dringadisses joies
que esponerosa lluïa
com una esclava mora
en llurs dies d’esplendor.
Quan ballant escampa
el seu graciós renou,
l’univers de metall i pedreria
m’extasia, i freturosament
estimo tota cosa on s’alien el so i la llum.
Ella, ajaçada, es deixava voler.
Damunt del llit somreia afalagada
al meu cor profund i dolç com el mar,
que vers ella remuntava
com d’un penya-segat.
Fixant, com un tigre domat,
els ulls en mi, vagarosos i somniadors,
assajava nous aires en el seu cos.
Candidesa i sensualitat aparellades
li conferien insòlits encants;
.
i braços, cames, cuixes i malucs,
que els olis han polit,
com un signe que oneja,
lliscaven davant els meus ulls
de serena i clara mirada;
i el ventre i les seves sines,
gotims del meu vinyar,
s’acostaven més càlidament
que els àngels del mal
per pertorbar el viure reposat
de la meva ànima,
foragitant-la del cim clarós
I creia veure unides en una sola imatge
els flacs d’ Antíope i un bust adolescent;
així emergia la pelvis de tan potent semblança.
Bruna i ferotge. Quina superba talla!
I condemnada la llum a l’agonia,
il•luminant l’alcova tan sols la llar encesa,
a cada batec de l’ardent brasa,
com s’amarava de sang, la seva pell d’ambre!
Traducció: Glòria Judal
Treball 28-11-2012
