2014 ANY VINYOLI
L’any 2013 va ser l’any Espriu per excel·lència; el 2014,
a part de ser l'any en el qual farem molt repàs històric: d'on venim, qui som,
on anem... i on no hi mancaran esdeveniments que anhelem ens portin el país vers el nord que tots tenim en
el nostre pensament i el nostre sentiment, també és l'any del centenari del naixement de Joan
Vinyoli. .
Qui va ser Joan
Vinyoli? Abans de res, poeta. POETA,
amb majúscules. La qualitat de la seva obra parla per ella mateixa, i ha estat reconeguda pels seus contemporanis
poetes, escriptors i bons degustadors de poesia, quina companyia els resulta
inestimable. Ell es definia com un poeta
de “primera veu, que és aquell
que sols parla d’ell mateix o amb ningú”. És aquesta una definició que manllevà d’un
altre poeta, Eliot, encara que com ell, reconeixia que el poeta parla per a la
col·lectivitat, i que, com més poeta sigui de primera veu, més universal serà
el seu auditori.
Vinyoli va néixer el 1914 a Barcelona, on sempre hi visqué i hi morí. Va estudiar als jesuïtes de Casp, que
com ell diu, van impactar força el seu esperit jove i en formació, tant, que
potser d’adult l’impel·lí a fer el salt al pol oposat, car manifestava no ser creient.
El poeta havia
begut de la font de Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia.
Coneixia l'obra dels
clàssics i dels poetes europeus alhora
que tenia com a referents els mestres-poetes del nostre país, Carles Riba, entre els més rellevants. Era
home que s’interrogava, i era de les
seves experiències personals que emanava la poesia amb la qual tenia una
convivència continua.
La poesia de Vinyoli
va tenir un procés d’evolució al llarg dels anys; va anar passant d’una concepció més contemplativa del món que
l’envoltava, naturalesa, records... simbòlica
i metafòrica, a una poesia nascuda de la immersió en la pròpia interioritat.
Així els seus
poemes seran una veu en primera persona, i nascuts del silenci, els quals esdevindran més breus, rigorosos,
esqueixats, valents, sobris de
llenguatge i despullats d’arabescos que
no li calien. I tot i que les paraules continuaven sent senzilles i entenedores, el que
contenien anava més enllà del que es pogués llegir. El record i la melangia que inevitablement
comporta, eren presència constant en la seva obra. La vida donava i prenia, i
ell va trobar l’emoció lírica amb què dir-ho: “ Vares tenir la copa de la vida
/ arran de llavis i bevent mories; / perdut el vi, secreta la ferida, /
sofrint, plorant, més altament vivies.”
Rainer Maria Rilke
-del qual ell n’era estudiós i
traductor-, “i que justament l’atreia pel que tenia de quiet, de
pacient, que ho esperava tot d’una lenta
maduració, que sobretot imposava per l’extrema capacitat d’experiència i per la
gran fidelitat amb la que vivia la seva vocació”, esdevingué també un altre
dels seus referents.
El poeta, en la
introducció d’un dels seus llibre acaba dient
a qui el llegeix: “si en aquest àmbit de silenci on la poesia ressona,
l’autor i el lector arriben a trobar-se, és el bé més alt que el poeta pot
esperar”. Seria, doncs, una manera d’agrair-li el regal que ens ha llegat que
aquest any, qui no l’ha gaudit, el descobreixi; altres el rellegim sent ben conscients, com deia Martí i Pol, que “Vinyoli és un dels més distingits i
més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de
qualsevol altre moment generacional”, “un dels nostres escassos veritables poetes“, “que honoraria la lírica
de qualsevol país.”
Glòria Judal
